Es lloga claveguera. Raó, aquí.

Les clavegueres de l’Estat són una construcció arquitectònica curiosa: només les veu qui no és al govern. I mira que, sovint, la seva ferum pútrida se sent d’una hora lluny, però quan un partit compta amb fidels escuders mediàtics aleshores s’activen els mecanismes per ventilar la catipén. Són els mitjans ambipur. Aquest dimecres La Razón regala el titular: “Les clavegueres apunten a Sánchez amb nous àudios: «Això es neteja»”. Certament, el PSOE comença a desprendre la clàssica olor preocupant dels sobres de diners que canvien de mans alegrement. Però ja és casualitat que tot just ara el rotatiu de Planeta descobreixi l’existència d’aquestes cavitats subterrànies, com si acabessin de sorgir del no-res.

He fet una cerca a Google de la paraula clavegueres circumscrita al mandat de Don Mariano Rajoy. Només apareixen 34 resultats i, a la primera pàgina, quan apareixen esmentades la majoria no es refereixen a les de l’estat espanyol, i això que parlem dels gloriosos temps de la policia patriòtica de Jorge Fernández Díaz, ministre aleshores i col·laborador de La Razón en l’actualitat, vaya, vayita. En canvi, des que Sánchez ha arribat al poder –durant un període similar– ja hi ha 297 articles que parlen de clavegueres i aquí sí que la majoria apunten al president socialista. Hi ha una sèrie de paraules-marca que els diaris intenten enganxar només als seus enemics. Si ens cau bé, és assessor. Si no, és lampista. I així amb tot. El cas de la claveguera és especialment dolorós, perquè se suposa que un mitjà de comunicació hauria d’estar compromès amb l’erradicació d’aquestes pràctiques de sotamà i de legalitat dubtosa, al marge de qui ocupi els humits passadissos subterranis. Però la polarització en què estem instal·lats perverteix el sentit de les paraules i això beneficia la mala política, que s’aprofita d’aquest relativisme extrem per crear o fer desaparèixer clavegueres del relat públic a conveniència.