"¡Qué locura, catalán en Cataluña!"
L’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar l’enquesta sobre el sector de la restauració que fa palesa la situació dramàtica del català. Només el 52,4% dels treballadors de bars i restaurants de Barcelona parlen la llengua catalana, el percentatge més baix de l’última dècada. I el personal que no entén el català ha arribat al 24%, tres punts més que l’any passat. La publicació d’aquests resultats alarmants ha coincidit amb un dels esquetxos musicals del Polònia, que la nit abans arrencava la seva vint-i-unena temporada. En una cafeteria, un dels personatges demanava un cafè amb llet i, després de l’aparent diligència del cambrer en agafar la comanda, començava la versió de l’Hallelujah de Leonard Cohen. El client, admirat per la bona predisposició, cantava agraït: "He demanat un cafè amb llet i no m’ha dit ¿que querés qué?" i tota la clientela entonava a la vegada: “Un lloc de Barna que no és per a expats!” Aprofitant aquell miratge, un altre demanava un pa amb tomàquet amb pernil perquè “ja n’estic tip d’ous Benedict”. Una altra demanava per postres dues boles de maduixa. I després de l'emocionat cor conjunt de "l'Al·leluia, al·leluia, al·leluia, al·leluia...”, tornava el cambrer per servir les taules cantant “Aquí tiene el café con 'yel'. Y el pan con tomate y un pincel” oferint un puré de tomàquet amb una tasseta per escampar la pasta sobre l’entrepà. En comptes del gelat de maduixa portava una ampolla de Kombutxa. “I jo que em feia il·lusions! Que entenguin català a Catalunya!”, lamenten a la vegada els clients. El cambrer, que sembla l’amo del negoci, respon amb sarcasme: “¡Qué locura! ¡Qué locura! ¡Catalán en Cataluña!” L’esquetx no es limita al drama i té un gir final on també es fa referència a la facilitat amb què sovint canviem al castellà en bona part d’aquests establiments.
En qualsevol cas, l’esquetx va ser més pertinent del que segurament s’imaginaven l’equip de guionistes quan el van escriure i demostra aquesta capacitat que pot tenir el Polònia per reflectir la realitat politicosocial del país i les seves esquerdes. Potser el primer capítol era poc incisiu tenint en compte l’actualitat. I els esquetxos de futbol semblen unes dosis del Crackòvia per defugir tensions polítiques.
El Polònia és un emblema de la televisió pública, i, en una època en què veiem les pressions sobre els humoristes nord-americans i la influència que tenen a l’hora d’analitzar la realitat en un moment tan crític, hem d’esperar que el programa de sàtira política es mantingui oportú, valent i mordaç. Els programes d’entreteniment que de moment ha estrenat TV3 aquesta temporada són insubstancials i l’Està passant sembla haver perdut la mirada periodística. A veure si el Polònia, amb la força que donen les vint-i-una temporades i la institució televisiva que representa, és capaç de sostenir una mica l’audàcia.