Les comissions d’investigació parlamentàries són una litúrgia estranya, on en realitat no s’investiga gaire res, sinó que s’aprofiten les compareixences per intentar crear moments mediàtics, preferentment compartibles a les xarxes. Per això les cròniques posteriors rares vegades es titulen a partir de les veritats revelades en aquests interrogatoris ampul·losos però estèrils: el que es destaca és qui ha guanyat la batalla dialèctica, expressat en termes més de tangana que de debat dialèctic. Uns quants titulars de mitjans afins al PP, a tall d’exemple: “El PP: Feijóo «els ha rebentat sense deixar de ser ell»” (La Razón), “Feijóo desemmascara Sánchez en la comissió de la dana” (OK Diario), “El PSOE i els seus socis acaben demanant l’hora en la compareixença de Feijóo en la comissió de la dana” (El Debate). L’agror domina clarament i no hi ha informació: només la consigna que Feijóo és molt guapo. Com era d’esperar, a l’altra banda de l’espectre la cosa es veu ben diferent. Algunes mostres: “Les set mentides de Feijóo en la comissió d’investigació de la dana al Congrés” (Eldiario.es), “Mentides, acusacions sense proves i evasives de Feijóo en la comissió de la dana” (Público), “L’enfadament de la presidenta de la comissió de la dana amb Feijóo per parlar d’ETA per esquivar les preguntes” (La Sexta).
De la mateixa manera que en un partit de bàsquet tothom demana com a intencionades les faltes rebudes i es queixa que els arbitres no deixen jugar quan xiulen les pròpies, aquí també som en el terreny dels bàndols i les trinxeres. Suposo que no cal insistir en l’esterilitat de la jugada: ningú quedarà convençut del contrari del que pensava. Ens queixem de com les xarxes són cambres d’eco, però els mitjans també hauríem de desempallegar-nos d’aquesta forma de sectarisme light que és la incapacitat d’admetre mèrits dels distants o hostils. O faltes dels pròxims, esclar.
