Els militars envaeixen les plataformes
Les plataformes més comercials han incrementat les produccions centrades en cossos militars d’elit i han normalitzat una estètica de l’ordre, la força i la disciplina. Un dels últims exemples és la sèrie documental Pelayo: Más allá del límite a Prime Video. El protagonista és Pelayo Gayol, un inspector veterà dels GEO de la Policia Nacional espanyola que s’enrola en missions reals contra el narcotràfic a Colòmbia. El personatge ja el vam conèixer en una altra sèrie documental, GEO: Más allá del límite, on entrenava i seleccionava el Grup Especial d’Operacions i portava al límit els agents per convertir-los en superhomes. Pelayo afavoreix una immersió emocional testosterònica en la disciplina militar. Ens endinsa en un context de violència i tensió mentre construeix un discurs barat i pseudointel·lectual de la seva feina.
A Netflix, en els darrers dos anys, han aparegut continguts documentals similars centrats en els cossos d’elit nord-americans. Marines és un retrat immersiu en els entrenaments i formació dels reclutes; Thunderbirds té un accés privilegiat a l’equip acrobàtic d’elit de la Força Aèria dels EUA; Cacería implacable: Osama Bin Laden és una reconstrucció (molt interessant, per cert) de les forces especials per capturar l’ideòleg dels atemptats de l’11-S; a Cómo sobrevivimos a la caída de los Black Hawks soldats nord-americans expliquen com van sobreviure a la batalla de Mogadiscio i Las fuerzas de élite más poderosas del mundo compara diferents unitats militars d’elit de diversos països.
En totes aquestes produccions hi ha un culte a la violència com a garantia per restablir l’ordre mundial. La centralitat se situa en el cos dels homes protagonistes, que representen una masculinitat poderosa al servei d’un bé moral superior: salvar el món. Cossos hipermusculats, samarretes cenyides, uniformes de camuflatge i moltes armes. Un retorn a una masculinitat jeràrquica, dura i silenciosa. Sota el pretext d’informar i de descobrir-nos les singularitats d’aquest univers hi ha un relat simbòlic. Creen una imatge de força institucional moralment incontestable. Mai es posa en dubte l’autoritat, les institucions ni de les operacions militars. La violència sembla despolititzada i es presenten uns cossos d’elit on no existeixen les fissures. Una comunitat perfecta gràcies a valors com la disciplina, l'obediència, la jerarquia, el patiment. Una cultura que no qüestiona la guerra perquè és inevitable i fins i tot necessària.
Vivim en un temps de gran incertesa. Aquests documentals ofereixen una falsa seguretat, una fantasia de l’ordre imprescindible per a la societat. Aquesta retromasculinitat que enalteixen és una reacció a l’auge del feminisme i d’un context cultural que ha posat en dubte els patrons de masculinitat tradicional. La paraula queda relegada a un segon pla perquè l’important és l’acció. No és casualitat que en plena crisi global en què s’està qüestionant la democràcia, aquests documentals esdevinguin una propaganda emocional del militarisme.