Qüestió de confiança versus moció de censura

Passar de les paraules i els gestos a l’acció és complicat, i després de dies de gran cridòria i escàndol per la corrupció que assenyala el PSOE no s’endevina quina és la maniobra que pot desencallar l’agra situació actual. Ni Pedro Sánchez pensa llençar la legislatura per la borda ni el PP té capacitat per sumar una majoria alternativa que l’ejecti de la presidència del govern espanyol amb una moció de censura. Potser Feijóo hauria de reflexionar sobre les limitacions de la seva estratègia de simbiosi amb Vox, que li impedeix sumar possibles socis, fins i tot quan els socialistes fan glopades com carpes desesperades per seguir respirant: hi ha un bon grapat d’escons que podrien fer frontissa, amb un PP diferent. Després de l’estratègia vana de demanar a Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança –“per a què?”, deu pensar l’inquilí de la Moncloa–, ara toca la llei del pèndol i els mitjans més afins al PSOE recorden a Feijóo que, si tan clar ho té, provi sort amb una moció de censura, a la qual el gallec ja ha renunciat. És el clàssic zugzwang dels escacs, en què qualsevol moviment és pitjor que quedar-se quiet. Només que això afecta els dos jugadors al mateix temps. I així, entre crit i crit, mantenen l’esperança de no haver de moure fitxa.

I si només queda l’intercanvi de retrets, els mitjans més atrinxerats hauran de reflexionar sobre els efectes a mitjà termini de convertir-se en transmissors del soroll del politiqueig i la perversa dinàmica de la declaració i contradeclaració. Si no es forcen eleccions, queda molta legislatura. I la trifulga potser sí que aguanta les vendes de determinats mitjans, però a la llarga sembla un mal negoci per al periodisme. Perquè hi ha un perill real de desdibuixar la funció primigènia dels mitjans, que no és derrocar governs sinó fiscalitzar-los: aquest matís és crucial.