El ‘New York Times’ i l’Holocaust: una relació incòmoda

La pregunta encara sura en l’ambient vuitanta anys després: per què el públic americà va ignorar l’Holocaust jueu mentre es desenvolupava? I com és que una institució com el New York Times, propietat d’una família jueva, no va catalitzar l’opinió pública cap a una indignació col·lectiva que forcés el govern americà a involucrar-se abans en aturar el genocidi? Només una vegada entre el 1939 i el 1945 l’editorial va parlar dels assassinats en massa, per dir que els jueus eren “els primers a patir” les ànsies delirants de Hitler però que altres races i religions seguirien. Era l’any 1942, i es calculava que havien mort ja dos milions de persones als camps d’extermini. El rotatiu va publicar en tot el període un miler de peces sobre l’assumpte, però sempre en pàgines interiors, com un mer despatx més en el diari exhaustiu que s’ufanava de publicar all news that’s fit to print. Alguns investigadors consignen que l’editor, Arthur Hays Sulzberger, s’esforçava molt per evitar que el Times fos considerat un diari jueu, sabedor que això el podia perjudicar en una societat americana encara amb moltes capes d’antisemitisme. Si convertia l’assumpte en portada –només sis cops va aparèixer en primera pàgina, mai com a història principal– podia semblar que el diari se sumava a la causa.

Aquesta timidesa, i la de bona part de la premsa no declaradament projueva, és la que explica que una enquesta massiva de l’institut Gallup, el gener del 1943, evidenciés que només el 48% de la població cregués que efectivament la maquinària de la mort nazi havia liquidat ja dos milions d’hebreus. Em sembla un cas d’estudi oportú per reflexionar com l’intent de semblar neutral o asèptic estableix una complicitat involuntària –si se’m permet l’oxímoron–. I, esclar, se m’acudeixen altres exemples molt més actuals.