No voler enterrar ETA

Hi ha un debat legítim sobre l'excarceració i els permisos penitenciaris a antics membres d’ETA: ¿El penediment ha de ser públic? Una branca de les víctimes ho exigeix així, perquè signar un paper que roman ocult en un expedient no té cap pes. A l’altra banda, es defensa que aquesta obligació frega l’escarni i comporta perill d’estigmatització o, fins i tot, de represàlia. La qüestió resulta interessant. En canvi, el plantejament de l’Abc aquest diumenge era una frivolització irresponsable de l’assumpte. Parlaven del règim de semillibertat que han concedit a Garikoitz Aspiazu Rubina, l’etarra conegut amb el malnom de Txeroki. I la portada tenia un títol d’escàndol: “El nou comando Txeroki: etarres i afins per escortar-lo”. El subtítol deia que a la seva sortida es va trobar amb un núvol de periodistes i que es van produir “amenaces, empentes, insults i cotxes creuats...”. Al text, hi havia la clàssica prosa tremendista: “De tornada a casa, la ciutat muda, molla i solitària només deixa interrogants. Si els presos d’ETA miren com etarres, condueixen com etarres, insulten, amenacen i agredeixen com etarres, ¿com es pot creure que ETA no existeix?”. Fins i tot citen un presumpte agent de l’Ertzaintza que diu: “Això és pitjor que fa vuit anys”. De debò? ¿Pitjor que els anys de plom? ¿De les bombes a les casernes i als hipermercats? ¿Dels segrestos i l'impost revolucionari? ¿Ho preferien sincerament? Quina banalització.

La premsa ha de ser als llocs per recollir els incidents, però no per provocar-los. I cada cop més es fa evident que determinats mitjans travessen aquesta fina línia. Això no justifica les males maneres del seguici d’Aspiazu Rubina, si hi van ser, però sí que fa necessari una mínima mesura i distància a l’hora d’escriure per no elevar a terrorisme el que, en aparença, no va deixar de ser un incident menor.