La nova disrupció de Netflix: sèries que no volen enganxar

Un article de la revista digital N+1 afirma que guionistes que treballen per a Netflix han rebut la instrucció de simplificar les trames i fer que els personatges explicitin als diàlegs el que ja es veu que estan fent, amb l’objectiu que les sèries siguin més compatibles amb tenir-les de fons, com a segona pantalla, mentre l’usuari va fent scroll al mòbil. La plataforma té fama de rupturista i dessacralitzadora: al capdavall, són els qui van inventar això de permetre veure els continguts de manera accelerada, per als qui tenen poca paciència. Segur que aquesta instrucció de simplificar no és general, perquè Netflix és un gran calaix multidepartamental, però tot plegat és un símptoma més que la televisió tradicional (la que deixaves encesa per defecte, de semifons) està tornant. 

Això sí, amb dues diferències substancials. La primera, que l’usuari paga. Per a aquest viatge, doncs, no feien falta tantes alforges. ¿No vivíem l’era dels continguts prèmium i exquisits? Clarament l’aposta de Netflix (o una de les apostes) és el fast food televisiu que afarta però afebleix cos i ment. Hores de consum, contingut, contingut, contingut que va caient en cascada. La segona diferència és que les activitats quotidianes i domèstiques d’antuvi ara són massa sovint el consum banal i individual del mòbil, amb el seu efecte vagament narcòtic. És raonable que una companyia acumuli milions de dades i determini què és el que vol la gent, i els ho serveixi. Però dut a aquest extrem la sensació és que es crea un mecanisme pervers que pot acabar girant-se en contra del que li va permetre a Netflix triomfar per primer cop. Dut a l’extrem, el futur és una plataforma que ja no fa sèries: només té una veu en off que va narrant històries amb luxe de detalls i efectes sonors a tot d’espectadors hiperconnectats. En aquesta distopia de món feliç, Netflix acaba inventant la ràdio.