La pitjor sèrie que podeu veure
Hi ha sèries que són dolentes, i després hi ha Todas las de la ley (All’s fair), a Disney+. Un melodrama d’advocades tan esperpèntic que et segresta la mirada durant les primeres seqüències. Després causa indiferència. És una nova producció de Ryan Murphy (Nip/Tuck, Glee, American Horror Story...), que porta la seva marca a l’extrem fins a descontrolar-se. Que Kim Kardashian hi participi com a productora executiva, més enllà de ser una de les actrius protagonistes, pot tenir a veure amb aquesta desmesura xarona. En la sèrie hi participen estrelles com Naomi Watts, Glenn Close, Teyana Taylor o Sarah Paulson, que poden desorientar a l’hora de tenir en consideració la ficció, però l’únic que justifica la seva presència en aquest drama hipertrofiat és que els hagin pagat una morterada obscena i hagin considerat que valia la pena perdre els escrúpols.
La història és tan elemental com saturada de mal gust. Un grup d’advocades que treballen en un poderós bufet de Los Angeles liderat per uns homes masclistes i diabòlics decideixen plegar i muntar el seu propi despatx especialitzat en divorcis. Seran advocades que reivindicaran el seu poder traient les urpes per defensar les seves clientes i fer justícia contra una masculinitat tòxica que intenta menystenir-les. Però l’escissió del bufet implicarà un seguit d’enfrontaments i rivalitats molt artificials, construïts només per obtenir interpretacions hiperventilades i ridícules.
El més penós de la sèrie és aquest fals discurs feminista que cau en tots els tòpics sobre les dones: materialistes, histèriques, frívoles, cosificades, hipersexuals, malvades, complicades i ambicioses. Todas las de la ley intenta reivindicar el poder femení des del plantejament més masclista possible. Totes les actrius s’expressen amb una rigidesa i artificialitat inquietant, com si haguessin perdut l’ànima. Semblen creades a través d’una intel·ligència artificial amb l’algoritme defectuós. La narrativa i l’ambientació connecten amb l’univers de Ryan Murphy, però el resultat sembla una imitació barata. La narrativa és excessiva i amb una intensitat emocional tan elevada que és una paròdia. Els diàlegs són postissos i grandiloqüents. Sempre són frases molt curtes, com si desconfiessin de la capacitat de les actrius per memoritzar el guió. Mentre les advocades són unes fures, les seves clientes són unes ingènues ignorants. La història sembla teixida a cop de ChatGPT amb tots els tòpics possibles. Els decorats són descaradament virtuals i, per tant, l’opulència esdevé de nyigui-nyogui. Sense pretendre-ho, Todas las de la ley es transforma en una comèdia absurda perquè les pretensions de sofisticació i dramatisme són en realitat una caricatura barroera que fa pena. La producció no és conscient ni de la seva mediocritat. La sèrie és tan dolenta que no se sosté ni com a plaer culpable. De fet, no resisteix ni el hate-watching, el morbós consum per rebuig, perquè no té ni la capacitat d’escandalitzar.