El 'Polònia' cobra vida en una gala històrica per celebrar els vint anys

BarcelonaAl Teatre Victòria, aquest dilluns la màgia no la posava el Mago Pop, sinó el Polònia. La sala s’omplia de gom a gom per a la gala que celebra els vint anys d’aquest programa que és espina dorsal de la graella de TV3. A Catalunya, si és dijous, als bars paella, i a la televisió, el Polònia... si el futbol no ho frustra. Hi ha nervis a l’equip, perquè l’espectacle que està a punt de començar s’enregistrarà i es convertirà en el capítol que s’ha pogut veure aquesta setmana. El repte tècnic és majúscul i, a més, si normalment aquest espai de sàtira política ha demostrat rapidesa de reflexos quan l’actualitat informativa ho ha requerit, avui s’ha hagut de sacsejar tota l’escaleta per dues baixes especialment sentides: Pep Plaza ha hagut de marxar fa unes hores per atendre una circumstància familiar greu i Judit Martín té una grip que l’ha noquejat.

Sobre la catifa vermella, l’equip de Minoria Absoluta dona la benvinguda a celebritats, polítics i amics. Toni Soler acaba sent al centre de la majoria de fotografies, com a creador del format. Quan el vaig entrevistar, setmanes enrere, em va parlar de la crisi personal que pateix amb l’humor i dels dubtes existencials que el roseguen sobre si la paròdia despulla el poderós o bé el consolida, un cop el poble s’ha esbravat. Però avui se’l veu amb una felicitat genuïna, gens impostada, amb una lluïssor gairebé infantil. Això sí, quan li faig notar tothom qui ha vingut, de seguida salta: “Ja ho veus, som establishment!”.

Entre les persones que arriben, Sílvia Orriols, de qui es dubtava de si assistiria. La seva caricatura no és gens amable, però la batllessa de batllesses domina l’escena i allà on altres diuen que no s’acaben de veure en la seva imitació, ella aprofita per celebrar que no se li hagi aplicat cap cordó sanitari. Ja al teatre, és freqüent veure converses heterogènies animades, com la de l’exconsellera Anna Simó i l’eufòric productor musical Jordi Cubino, que riuen plegats pels descosits.

Els 90 minuts d’espectacle funcionen com un tro. No es tracta d’un simple capítol filmat, sinó que hi ha bastanta més ambició. Soler era reticent a fer una gala, per tot el que tenia d’autocomplaent, però, feliçment, el van convèncer. I, per esquivar aquest perill de penjar-se medalles king size com si fossin el Màgic Andreu, al costat de la celebració dels gags més recordats o les imitacions que han fet història hi havia també moments d’autocrítica. Va ser el cas d’una de les sorpreses de la nit: Els Amics de les Arts van interpretar una cançó humorística en què recordaven recursos que el programa utilitzava als inicis i no tant inicis i que la correcció política ha anat bandejant, com ara pintar actors perquè interpretessin personatges negres –ara es contracten actors que ho són de forma natural–, fer que homes interpretessin dones o algun moment de body shaming que ara quedaria proscrit.

La mateixa Corporació no se salvava de la revisió crítica i el Ricard Ustrell del programa baixava de l’escenari a la platea i, en trobar-se amb el conseller Albert Dalmau, abans de plantar-li el micròfon deixava caure: “Ja és casualitat que la primera persona que em trobo sigui un socialista!”, ironitzant amb les fílies del presentador del magazín matinal de Catalunya Ràdio. L’imitat no hi era –no consta si tenia algun altre quadre per penjar– però sí que hi va assistir el seu rival Jordi Basté. El de RAC1 va marxar a mitja gala, per allò de dormir una mica abans del programa, no sense abans participar en directe en un dels gags.

De l’escuderia de la privada també van sumar-se a la festa els Òscars, Dalmau i Andreu, de La competència, per recordar els seus temps com a guionistes del programa. Per una nit, hi va haver una certa treva polonesa entre la Corporació i la ràdio del grup Godó, després de les tensions dels últims temps. Els nostàlgics van ser feliços de veure de nou Bruno Oro encarnar sense pietat el seu Ángel Acebes, que encara està convençut que "va ser ETA", i Carlos Latre va tenir tres minuts d’or amb un Josep Lluís Núñez a qui li agafava un cobriment de cor quan especulava amb presentar-se de nou a la presidència del Barça i descobria quant costava avui dia la broma.

Altres moments àlgids van ser el joc escenogràfic entre Queco Novell i quatre dels seus presidents imitats: Pasqual Maragall, Carles Puigdemont, Salvador Illa i Mariano Rajoy. La interacció quedava molt natural i costava de veure que es tractava de filmacions en vídeo, que van requerir dos dies de rodatge per sincronitzar el diàleg i les reaccions de tots quatre personatges i el seu autor carnal.

La fi de festa va arribar amb l’Artur Mas real pujant l’escenari i dient: “No trobeu a faltar alguna cosa?” mentre es posava unes ulleres de sol i començaven a sonar els primers compassos del Mas style. No es va atrevir a ballar mentre sonava allò de “Sexy lady” al costat de Duran i Lleida, però va ser un colofó que va deixar el llistó ben amunt i amb ganes de veure si es traslladava bé a la pantalla tot el que havia passat a la sala i que no deixava de ser el conjurament del sentiment de tribu d’aquesta pobra, bruta, trista, dissortada pàtria: rient del mort i de qui el vetlla, del finançament que mai no arriba i d’unes Rodalies que, vint anys després, continuen sense funcionar.