La qualitat més invisible d'un director de diari

BarcelonaEntre les virtuts que ha de tenir un director, n'hi ha una que passa desapercebuda per als lectors però que és fonamental: la capacitat de convertir-se en un dic de contenció de les pressions per a la redacció. I un director en rep moltes, de pressions, en forma de trucadeta més o menys hostil, amenaçant, subtil o irada. (De fet, mal símptoma, si no en rep.) Em consta que aquesta columna, al llarg de la seva trajectòria, ha generat unes quantes trucades. Tanmateix, jo sempre me n'he acabat assabentant per vies indirectes. Amb el Carles vam discutir algunes vegades, pel 'Pareu', però tenia la seguretat que ho feia amb ell i el seu criteri, no pas amb un tercer per via interposada. Em va ajudar, a més, a trobar-li a la columna una música que fos punyent i irònica però no agra: el seu domini del to públic era realment admirable i alguns dels seus consells em van estalviar més d'un problema.

En el periodisme d'aquesta nova era, hi ha una altra pressió que cal tenir en compte: la dels lectors. Els directors de diaris tradicionals, en general, han trigat molt a acceptar que el canvi de paradigma comunicatiu implica que un mitjà ja no és un altaveu dalt d'una torre d'ivori. Els lectors són l'actiu principal d'un diari: no n'hi ha prou amb deixar-los una reserva índia, a la pàgina de cartes o en els comentaris de notícies. Si alguna cosa ha caracteritzat l'ARA, des de la seva creació, ha estat la proximitat amb la seva comunitat. La complicitat. I, en aquest àmbit, el Carles va impulsar una cultura d'escoltar i entendre els lectors que forma part ja de l'ADN d'aquest diari. El debat sobre si mostrar o no imatges de víctimes terroristes en portada n'és un exemple de molts.

I una última lliçó breu: la constància. El caràcter pencaire. La higiene de la columna diària. Demà caldrà tornar a la normalitat, en la mesura del possible. Però serà demà.