Francesc Garriga: "Els últims mesos als EUA han sigut molt tòxics i m'ha anat molt bé allunyar-me'n"

BarcelonaDesprés de quatre anys com a corresponsal als Estats Units, Francesc Garriga (Súria, 1983) assumeix el repte de liderar La tarda de Catalunya Ràdio, el magazín de sobretaula de l'emissora pública que rivalitza amb el Versió RAC1, de Toni Clapés, líder indiscutible de la franja.

Fa dues setmanes que ja està fent La tarda de Catalunya Ràdio. Recorda què va pensar quan li van oferir el programa?

— Vaig pensar que era un repte difícil, però que també era una bona oportunitat per deixar una cosa que m'agradava molt, que era fer de corresponsal, i poder tornar a fer una cosa molt interessant. Era una barreja de "Uau, que complicat" i "Uau, quina oportunitat".

L'any passat va fer l'edició d'estiu d'El matí de Catalunya Ràdio, i amb la tasca de corresponsal als Estats Units s'ha fet més conegut entre el públic. Aquests dos factors han estat essencials a l'hora que li oferissin La tarda de Catalunya Ràdio?

— Això li hauríem de preguntar a la direcció, però sí que crec que a mi m'ha ajudat molt. Fa cinc anys jo era bàsicament algú que parlava del Barça, amb un programa de tele, L'Onze, i difícilment se'm podia treure d'allà. Cinc anys després ja no és així, perquè el públic ha descobert que he estat quatre anys fent de corresponsal, i que, a més a més, l'estiu passat va sortir bastant bé. Abans de fer El matí de Catalunya Ràdio de l'estiu passat potser no m'hauria atrevit a venir a fer la tarda. Fa dos anys, no sé si hauria acceptat la proposta.

Quantes vegades li han preguntat per Toni Clapés, des que va decidir acceptar fer La tarda de Catalunya Ràdio?

— A cada conversa, a cada conversa. No podré afegir res sobre Clapés que no s'hagi dit ja, i que les xifres no expliquin. És una persona que aprecio i que, sobretot, valoro professionalment. La gràcia és que jo, si no vaig errat, la primera vegada que vaig trepitjar un estudi de Catalunya Ràdio va ser en un concurs d'un programa de Toni Clapés. Devia ser el 1999, pel centenari del Barça. Ell feia els dissabtes un concurs amb penyes blaugranes i jo amb 15 o 16 anys vaig venir a participar amb la penya blaugrana de Súria. Per a mi, Toni Clapés forma part també de la meva banda sonora i és una persona que ja fa molts anys que fa el mateix programa i és líder d'audiència. No vinc a competir amb Toni Clapés, jo vinc a fer un bon programa. I com l'estiu passat, l'objectiu és que la gent escolti Catalunya Ràdio i digui "Hòstia, doncs està bé, és un programa que val la pena". I si potser l'EGM ara mateix ens diu que hi ha una certa distància, com a mínim aconseguir que la gent vegi que hi ha una alternativa, i que estem treballant per, tant de bo, fer un sorpasso i ser líders d'audiència.

Quin li agradaria que fos el segell Garriga?

— La meva voluntat és fer una cosa que la gent senti propera. Que la gent senti algú que li parla normal i que té un to entre simpàtic i malparit, però que quan toca posar-se seriós també n'és capaç. A la tarda, de quatre a set, tot el que passi ho tindran a Catalunya Ràdio. A mi m'agrada molt parlar amb els oients, és una cosa que jo trobava a faltar perquè quan ets corresponsal et limites a enviar un missatge. El segell de proximitat, de simpatia, de cert optimisme i de ganes de passar-s'ho bé hauria de ser una mica la marca del programa.

Parlava de posar-se seriós quan fa falta. El 2021, quan presentava L'Onze, va fer un editorial contundent sobre les agressions contra el col·lectiu LGTBIQ+. Per què va creure que era important fer-lo en aquell moment?

— Per moltes raons. Primer perquè era un assassinat brutal [Samuel Luiz Muñiz va ser víctima d'un assassinat homòfob a la Corunya] i perquè, a més a més, havíem acumulat tres o quatre incidents molt seguits, alguns dels quals a Barcelona. Em va semblar que no estava de més dir-ho en un programa en què potser algú no s'ho esperaria, un programa de futbol en què aquests discursos no són tan habituals, almenys fa cinc anys. No vaig fer res de l'altre món, però sí que va generar una certa sorpresa. Em va semblar que fer un editorial contra l'homofòbia era important per visualitzar que no és una qüestió només dels col·lectius que van amb una bandera i es manifesten. No es tracta de col·lectius, es tracta de tothom. Si un programa de futbol surt i diu "Eh, això que està passant és molt heavy", potser algú que havia passat per alt la notícia s'adona que aquestes qüestions afecten a tothom.

Creu que és important que els presentadors i periodistes es posicionin?

— Crec que forma part de la feina tenir clar quins valors vols transmetre des d'un programa. Jo diferenciaria entre qui presenta un programa i qui cobreix les notícies. No crec que tingui tant a veure si amb ets conservador o progressista, sinó amb drets humans i respecte cap a les persones. Entenc que tothom té dret a anar, fer, pensar i dir el que vulgui mentre no lesioni els drets dels altres. Davant de certs discursos, hem d'encarar els nostres programes per defensar el que nosaltres creiem que forma part dels mínims per una societat. Això no ho decideixo només jo. Hi ha un llibre d'estil de la casa que també et marca una mica. Tampoc crec que hàgim d'estar fent editorials cada dia dient als oients què està bé i què no està bé.

Després d'estar vinculat tant de temps als esports i d'haver fet de corresponsal, quin és l'àmbit informatiu que més l'atrau?

— La meva obsessió eren les eleccions americanes, i si hi hagués hagut any electoral aquest 2025, no hauria tornat. A mi m'obsessiona el tema electoral americà i més ara que l'he pogut veure de prop i explicar. A vegades, quan veus les coses de prop et deceben, però a mi m'ha semblat fascinant.

La política nord-americana l'ha gaudit, però també l'ha patit?

— Les dues coses. Això és com una relació de parella, que t'ho passes molt bé, però també té moments difícils. El que passa és que, en aquest cas, si fos una relació de parella, els últims mesos han sigut molt tòxics i m'ha anat bé allunyar-me d'aquesta toxicitat. Fins ara l'experiència professional més bèstia ha sigut des del gener fins al novembre, començant a Iowa les primàries i acabant les eleccions en què trien Trump. Ara mateix la política nord-americana té un nivell tòxic molt bèstia i em sembla que d'aquí en endavant seguirà sent així. Recordo la nit abans de les eleccions, fent cua per entrar al míting de Trump a les cinc del matí, pensant: "Necessito que sigui l'últim cop que el sento parlar, ja no puc més". No ha estat així. Els últims vuit mesos han estat durs perquè la intensitat i el volum de mentides, i sobretot la brutícia que desprenen les seves paraules, el menyspreu cap als que no són com ell vol que siguin o els que no pensen com ell, ha estat difícil de gestionar per a mi.

Per tant, era el millor moment per marxar?

— Sí, sí, segur.

Potser perquè és el pitjor moment per viure als Estats Units?

— Sí, crec que és el pitjor moment per viure als Estats Units. I això que la meva vida, personalment, no era difícil. Com a ciutadà, a mi m'han respectat sempre, m'han tractat molt bé i en els mítings de Trump no he tingut mai cap problema. El dia a dia laboral era dur, i ara ja no feies la feina tan a gust perquè havies d'escoltar una persona amb la qual havies d'estar pensant contínuament si el que deia era veritat o no, o si es contradeia a ell mateix. A mi em produïa malestar veure com Trump insulta i maltracta les persones trans, els immigrants que no tenen drets... Hi ha hagut moments d'aquests vuit mesos que he estat convivint amb Trump que deia: "No puc més".

Ha seguit molt la política nord-americana, però també ha anat als Oscars, per exemple. Té una mica d'ànima farandulera?

— L'he descobert allà! No havia anat mai a la gala de la Pilota d'Or i, en canvi, he anat tres cops als Oscars. És a dir, els Estats Units tenen aquest avantatge, que pots estar fent cua a les cinc del matí per veure Donald Trump i afartar-te d'escoltar Trump, o Biden, o Kamala Harris, però després també pots anar als Oscars. Si fa quinze anys m'haguessin dit que aniria als Oscars no m'ho hauria cregut.

Quan es va acomiadar dels Estats Units va dir que l'experiència li havia canviat la vida. En què li ha canviat?

— En tot. Abans de marxar, Antoni Bassas ja m'ho va avisar. Em va dir: "Tu ara no n'ets conscient, però quan tornis, el teu perfil haurà canviat totalment. Podràs fer moltes altres coses. Et canviarà la vida". I he tornat i crec que tenia molta raó. També crec que m'ha canviat la mirada que tinc del món. Havia fet sempre esports i hi havia temes que els coneixia perquè els veia per la tele. Anar a la frontera amb Mèxic i parlar amb els immigrants veneçolans que hi havia em va canviar la vida. De cop i volta deixes de veure números, i veus uns xavals de vint-i-pocs anys que dormiran al carrer mentre tu estaràs dormint en un hotel dels Estats Units. Per a mi creuar cap als Estats Units era literalment cinc minuts i per a ells era el somni de la seva vida. Ara que parlem tant d'immigració, també a casa nostra, soc molt més sensible a escoltar aquestes persones que arriben aquí amb una mà al davant i una mà al darrere. Si parléssim amb ells cinc minuts, fora d'estereotips, fora de discursos polítics, i els preguntéssim d'on venen i com han arribat fins aquí i què volen fer, ens canviaria molt la perspectiva.

En el seu comiat també deia que algun dia tornaria a viure a Nova York. Què li agradaria fer?

— No ho sé. Abans de ser corresponsal als Estats Units durant diversos anys passava una setmana d'estiu a Nova York i m'imaginava que vivia allà. Però em queda pendent viure-hi una temporadeta. Ara, jo no sé com es vehicula això, perquè difícilment tornaré a ser corresponsal als Estats Units, i si ho soc difícilment serà a Nova York. Què faig jo a Nova York? Si no em toca la loteria i marxo a fer un any sabàtic allà com fan els famosos, ho veig difícil. De moment queda pendent viure a Manhattan un temps i sempre intentar que sigui d'una planta 30 cap amunt...

Per què tan amunt?

— Perquè m'agrada molt. Em fan molta por les altures en espais oberts, però en edificis m'apassionen. Ara que he viatjat pels Estats Units sempre que anava a hotels demanava "highest floor possible" (el pis més alt possible).