Rosalía contra els fotoperiodistes

El periodisme esportiu s’ha complicat perquè les grans estrelles ara viuen bunqueritzades i és molt més difícil tenir-hi accés. Amb la cultura, passa el mateix: cada cop més els grans concerts internacionals imposen restriccions més fèrries a l’accés de fotoperiodistes. El cas de Rosalía és paradigmàtic. A La Vanguardia, la crònica del seu concert a Madrid era una fotografia de mòbil del redactor. Omplia el forat destinat a la imatge, esclar, però no tenia l’estàndard de qualitat d’un retrat fet amb càmera professional i des del fossar, a pocs metres de l’acció. Una fotoperiodista que havia treballat per al mitjà es queixava de l’intrusisme, però –per bé que tenia raó amb el fons– també és cert que la primera obligació ho és amb el lector, que no entendria una crònica a pàgina sencera sense fotografia de l’esdeveniment (a menys que, com a acte de protesta, els mitjans en bloc quedessin d’acord a publicar un requadre en negre, amb un breu text explicatiu). A El Periódico van optar per publicar una instantània passada dels Brit Awards, que no tenia res a veure amb el concert. A la web de l’ARA, la crònica del concert de Lió mostrava una foto feta per l’autor de la crònica entre les dotze de la nit i les dues de la matinada, que va ser l’hora en què Live Nation es va dignar a servir les imatges oficials (també una mala solució, perquè va en contra del principi bàsic de ser tu qui escullis la fotografia que millor representa aquell xou).

Des de fora, pot semblar un tema poc transcendent si la imatge l’ha captat un fotògraf del seu equip i hi surt així o aixà: segur que és una estampa estupenda. Però està en joc el fet de permetre la mirada aliena, és a dir, el periodisme. I sobta que siguin artistes –sovint embolcallats en conceptualitzacions elaborades i una pàtina de moralitat per vendre el peix– els qui permetin aquest bloqueig antipàtic, homogeneïtzador i insolidari.