Rosalía, una santa a 'La revuelta'

Aquesta vegada Rosalía ha prioritzat La revuelta i no El hormiguero. Una evident declaració de principis. Vulguin o no, els dos programes rivals s’han acabat convertint en opcions simbòliques. Pablo Motos ha afavorit una càrrega ideològica tan pronunciada cap a la dreta, i més enllà, que Broncano ha esdevingut, per contrast, l’esquerra enrotllada. La revuelta, un programa tronat i sobrevalorat, basat en la deixadesa i la suposada simpatia dels mascles alfa, ven una aparença de naturalitat, humilitat i transparència fins al punt que l’escenari ha acabat semblant una deixalleria improvisada. El hormiguero és la maquinària implacable i competitiva, que funciona amb un engranatge propi de l’exèrcit. Representa el glamur i el “ya no se puede decir nada”. Rosalía podia triar. El seu enorme poder, amb P de patrona, l’allibera de qualsevol servitud. Amb ella els xantatges mediàtics per garantir la promoció perden tot el sentit. Va anar on li feia il·lusió, al programa que mira per la tele i on veu uns personatges que li cauen bé.

A La revuelta mai s’havien esforçat tant en presentar una convidada. Alexia Putellas, Pedro Almodóvar, Carmen Machi, un dels Javis, els Estopa i Manuela Carmena, entre d’altres, van participar tres minuts en una comedieta per fer de teloners. Amb T de titànica. I malgrat la comparsa de vips com a comitè de benvinguda, allà, dilluns a la nit, no vam veure una estrella sinó la noia de Sant Esteve Sesrovires. 

Rosalía va aparèixer arrossegant una maleta, com si fos la veïneta del replà. Va presentar-se amb un pa de pessic fet per ella, es va passar una bona estona repartint-ne els trossos entre el públic, va enviar records a la seva àvia, es va treure les sabates, va fer un pols amb Broncano i es va posar una samarreta barata enorme, impresa amb quatre duros, que li van regalar. No hi va haver cap mena de glamur. Enmig del seu discurs musical de Lux,vinculat a la màxima espiritualitat, Rosalía va ser més terrenal que mai. Espartana com una santa i no amb les ínfules d’una deessa. És impossible imaginar-se Taylor Swift, Lady Gaga o Madonna en aquell context. Va evitar respondre sobre els diners que té al banc i va proclamar el seu celibat. Amb C de coqueta. Costa percebre-la com una de les grans estrelles internacionals de la música perquè ens resulta massa fàcil ubicar-la en el nostre mapa més immediat. Però en Rosalía, res és casual. Rosalía escull el programa antagònic per consolidar la seva estratègia mediàtica de desmitificació personal. L’acte de negar-se el rol de diva ja és una professió de fe en ella mateixa. En el seu discurs místic, de despullament religiós, hi apareix aquesta escenificació de la senzillesa: cuinar, descalçar-se, repartir menjar. Una narrativa humil, domèstica, casual. Tot i l’aura que porta decolorada als cabells, Rosalía necessita reivindicar-se com a humana.