Cap de Fotografia de l'ARAMira aquí la sèrie de 5 fotos sobre els refugiats sirians de Samuel Aranda per al 'Mirades' de l'ARADes de dimecres i fins avui us hem proposat un viatge molt dur de 4.000 quilòmetres, de Síria a Europa. L'hem fet amb cinc pòsters consecutius al Mirades dedicats a la crisi dels refugiats, cinc dobles pàgines centrals del nostre diari que firma el fotoperiodista Samuel Aranda i que a la web trobeu reunits al 'Mirades' digital.
El Samuel és un del millors fotoperiodistes que hem tingut a Catalunya. Guanyador del World Press Photo l’any 2011 i col·laborador habitual del New York Times, s’ha convertit els últims anys en un referent de la fotografia de premsa.
No puc retratar el protagonista sense parlar de l’amic, que un dia, cap a l’any 2000, va marxar a Palestina, atret pel Pròxim Orient. A mi em va deixar la seva -meva- gata, la Leica.
El Samu és un noi de Santa Coloma de Gramenet que vaig conèixer pels carrers de Barcelona, quan tots dos passàvem els dies entre manifestacions, rodes de premsa i successos. Vaig anar veient en primera persona com es forjava el fotoperiodista.
És un bon fotògraf que, amb mirada honesta, tracta d’explicar històries i ho fa millor que la majoria. Lluny d’efectismes, la seva feina destil·la documentalisme i empatia amb els protagonistes.
Aquesta setmana publiquem el seu últim treball, dedicat a l’èxode dels refugiats. Cadascuna de les cinc imatges que publicarem a les pàgines centrals del diari és una història per ella mateixa. Fragments de vida i d’experiències congelats en un pur i profund blanc i negre.
També us recomano que no deixeu de mirar la feina que va fer sobre l’Ebola a Sierra Leone, si en teniu l’oportunitat. Són unes imatges d’una dificultat extraordinària i per les quals, sens dubte, va jugar-se la vida.
Els pròxims dies, a les pàgines d’aquest diari, torna a repetir el patró. Les imatges, d’una duresa extrema, i alhora senzilles, mostren la realitat implacable.
Ha sigut un veritable plaer editar les fotos d’aquest treball conjuntament amb el Samuel. Per a mi, el Samuel Aranda serà sempre el Samu, aquell noi a qui, quan fa un temps vaig retrobar, el primer que em va preguntar va ser “Com està la Leica?” Com passa el temps! La meva -seva- gata ja fa uns anys que va morir.
"Els plors dels nadons trencaven el silenci de la nit. Veuetes que es barrejaven amb el so de les ones contra les roques i el rum-rum dels motors de mala qualitat de les pasteres. Aquella nit fins a 1.500 persones van arribar a l’illa grega fugint de la guerra".
"Mentre els turistes es menjaven els seus plats de peix fresc, un grup de sirians van arribar al poble, amarats després de desembarcar en terra europea fugint de la guerra. Van intentar no molestar ningú, va ser fàcil i ho van aconseguir. Cap dels turistes es va sentir prou incòmode per deixar el plat i ningú es va aixecar per ajudar els estranys, que, com ells, són de classe mitjana".
"Guerres, quotes, fronteres, immigrants o refugiats, Frontex, seguretat, números, repartició, camps de refugiats, d’acollida, de trànsit, d’estada temporal. Quanta lletra per a una cosa tan senzilla: una mare compartint el menjar amb els fills i el marit. Supervivència".
"Europa 2015. Memòries d’altres èpoques a la retina. Vergonya. I ells, els de sempre, intenten pujar al tren carregant els seus fills i els seus somnis. I els de sempre, policies i soldats, els insulten, els empenten i els maltracten tant com poden".
Gevgelija (Macedònia), 25 de setembre, 17.30 h
"Amb passos descompassats i tímids, el grup de refugiats es dirigia a travessar la frontera carregant les seves poques pertinences i amb la mirada centrada en un futur millor. Encara no saben com els rebrem a Europa: aprendran ràpid que això no és el que somiaven".