Les 25 sèries més rellevants del segle XXI (fins ara)

BarcelonaA punt de tancar el primer quart del segle XXI ens preguntem quines són les sèries que han marcat la televisió dels darrers temps. ¿Quines ficcions són les que recordarem quan hagin passat 25 anys més? Aquesta selecció no es regeix pels gustos personals de l'equip de Mèdia de l'ARA que ha fet la llista, sinó per criteris com ara la popularitat global, la representativitat dels temps actuals, la influència dels seus creadors o el caràcter trencador de les trames i la seva realització.

El Ciutadà Kane de les sèries. Sabem que és un tòpic posar-la de número u, però és la sèrie que va demostrar que una ficció no només podia ser un entreteniment de primer nivell amb actuacions commovedores i històries interessants, sinó que també podia ser complexa, adulta i una bufetada de realitat. David Simon va esventrar el seu estimat Baltimore per mostrar-ne les misèries de la droga, el sistema educatiu, el lumpen, la policia o el periodisme. Densa com una bona novel·la capaç de contenir tot un univers entre les seves pàgines, The wire va obrir la porta, des de HBO, a una concepció de sèries que trencava definitivament amb la idea de sèrie com a passatemps familiar innocu.

Si The wire és la veu de la consciència social, Breaking bad se’n va a l’extrem oposat: un nihilisme salvatge amb una mirada cruel sobre la condició humana. La història d’un professor de química badoc i malalt terminal de càncer que es converteix en narcotraficant per deixar la vida arreglada a la seva família es converteix en una comèdia cada cop més negra, quan el protagonista comença a descobrir la seva cara més violenta. I li agrada. El viatge interpretatiu de Bryan Cranston queda ja per a la història, així com la seva estètica amb paisatges minimalistes i les situacions extremes que busquen el paroxisme.

Es pot arribar a les quotes de genialitat de Shakespeare a la televisió? La resposta la trobem als guions de Succession, aquest Rei Lear modern sobre un magnat de la comunicació i els seus fills assedegats de poder. Ficció de cocció lenta, els protagonistes són els Roy, éssers disfuncionals, trencats i profundament insatisfets per als quals tot gira al voltant dels diners i el poder; la "sang i l’oxigen de la meravellosa civilització" que ha construït el seu pare, com diu el Kendall en un dels moments més brillants de la quarta temporada.

La gran comèdia de situació que encara avui és referència per als espectadors i per a altres sèries. El dia a dia dels treballadors d'una empresa de paper va donar lloc a grans gags que han fet marca en la història de la televisió, com ara el simulacre d'incendi o els exercicis de parkour de Michael Scott i companyia. La sèrie, que és l'adaptació d'una ficció original anglesa, no només va ser popular en el seu moment, sinó que ha tingut una llarga vida posterior, i actualment és un dels continguts més consumits en diverses plataformes.

Moltes sèries han buscat refugi en èpoques pretèrites per explicar les seves històries. Però poques han aconseguit el nivell de profunditat psicològica de Mad men, que explora, entre altres, el trencament psicològic d’una generació d’homes a finals dels anys 50 i principis dels 60 que veuen perillar el seu privilegi (i, alhora, senten el vertigen de l’angoixa mai tractada i dels traumes de la guerra encara latents). El Don Draper construït per Jon Hamm va ser icònic i el nivell de detall, fidelitat i preciosisme en la reconstrucció d’aquells anys va marcar un abans i un després.

Amb Girls, el seu primer treball televisiu, Lena Dunham va saber copsar la desorientació de la generació mil·lennial. La novaiorquesa tenia 23 anys quan va vendre la sèrie a HBO Max i la ficció sobre quatre amigues s'escapava de qualsevol cotilla. Malgrat que inicialment la recepció de Girls es va focalitzar en els nus de Dunham i les escenes de sexe, sovint incòmodes, i una certa falta de diversitat, la dramèdia anava molt més enllà i va tocar des de la insatisfacció professional, fins a la salut mental i els abusos sexuals amb uns guions plens de diàlegs brillants.

La primera gran sèrie de Netflix, amb l’aleshores sistema revolucionari d’estrenar tots els capítols de la temporada de cop. Un Kevin Spacey encara no caigut en desgràcia va confeccionar el retrat d’un polític sense escrúpols que bevia molt de la fastuositat de Shakespeare i s’atrevia a trencar la quarta paret per interpel·lar l’espectador: pocs dolents han jugat tant amb la seducció descarada de l’espectador. La mirada sobre el poder –polític però també sexual– era despietada i sòrdida, ben lluny del bonisme que, anys enrere, havia ofert una sèrie com L'ala oest de la Casa Blanca (emesa entre el 1999 i el 2006).

Fleabag és un còctel explosiu que va agafar tothom per sorpresa. Una actriu i autora desconeguda, Phoebe Waller-Bridge, ens deixava del revés amb la història d'un personatge sarcàstic i enfadat amb el món que ocultava diversos dols inabastables. Si la primera temporada ens mostrava la part més fosca i desagradable de la Fleabag, la segona deixava albirar les esquerdes de la cuirassa a través d'una història destinada al fracàs. La segona entrega, quasi perfecta, es va endur sis premis Emmy: per la posteritat queda la fotografia d'una Waller-Bridge més que satisfeta fumant i envoltada de premis a la festa posterior a la gala.

Després de Perdidos, és l'últim gran fenomen seriòfil global: aquella sèrie que tothom veia alhora i comentava l'endemà a la feina. Curiosament, és una sèrie de fantasia, malgrat que se sol pensar que es tracta d'un gènere de nínxol. Durant anys, els espectadors van seguir amb devoció les disputes pel poder dels Lannister, els Stark i els Targaryen i les batalles de dracs. Tot i un final que va fer córrer rius de tinta i va provocar reaccions irades, és una de les marques de les quals HBO està traient més suc amb una bona col·lecció de spin-offs, com La casa del dragón i El caballero de los siete reinos.

¿Com competir des de Catalunya amb unes sèries internacionals que cada cop tenen més pressupost? Després de l’èxit de Plats bruts, Joel Joan la va tornar a encertar amb Porca misèria, una sèrie generacional que acompanyava una colla de personatges pels seus conflictes d’amor i feina. L’encert eren les històries, pròximes i al mateix temps atrevides, i haver reunit un grup d’actors que transmetien la calidesa de la colla ben avinguda: el mateix Joel Joan, Anna Sahun, Roger Coma, Mercè Martínez, Olalla Moreno, Julio Manrique i Clara Segura.

Els drames històrics, molt sovint vinculats al públic femení, se solen posar un graó per sota dels grans thrillers o drames polítics. Amb Downton Abbey el món es va haver de rendir a l'evidència que els bons drames de tassetes i cotilles són per a tots els públics. Amb una Maggie Smith esplendorosa, la sèrie explicava les vicissituds de la família Crawley i del seu servei des de principis del segle XX fins a finals de la dècada dels anys vint. Una mostra de la bona acollida de la sèrie són les tres seqüeles en format pel·lícula que s'han fet, la darrera i definitiva estrenada aquest 2025. En l'àmbit català, el millor exemple de l'impacte de Downton Abbey el vam tenir aquest estiu, quan TV3 la va programar com a ficció de sobretaula amb bons resultats d'audiència.

El que portem de segle es caracteritza, seriòfilament parlant, per l’abundància de comèdies que, en la superfície, no ho semblen. Un cas il·lustre és Severance: en la superfície és una distopia sobre una empresa que permet serrar la ment en dos de manera que a la feina ets algú que no sap res del teu jo personal (i viceversa) però que en el fons és una sàtira kafkiana molt aguda sobre l’alienació laboral i la impossibilitat de connectar amb l’esperit si ets un petit engranatge d’una maquinària sinistra.

Més enllà de les grans apostes de pressupost folgat, l’explosió de sèries del segle també ha obert un terreny fèrtil per a les propostes més independents. Larry David (Curb your enthusiasm) va començar el 2000 i, fins al seu final, tot just l’any passat, ha mostrat el seu protagonista, Larry David, fent autoficció per ficar-se en mil i un embolics, amb l’objectiu de qüestionar des de la incomoditat els automatismes socials en què caiem acríticament. Amb cameos que es compten per dotzenes i un esperit de permanent rondinaire, la sèrie combina a la perfecció comèdia de broc gros i intel·lectual.

Una de les últimes grans sèries d'emissió en obert per a la televisió convencional que va gaudir de popularitat transversal. Hugh Laurie era un metge tan brillant com carallot i els seus diagnòstics sempre encertats van fer que molts espectadors se sentissin amb potestat per anar detectant malalties rares pel seu voltant (un gag recurrent sobre la sèrie era que, d'una manera o altra, els pacients del doctor House sempre acabaven tenint lupus).Si bé després de vuit temporades podia resultar repetitiva –sol passar amb les sèries de tipus procedimental–, House va marcar època i va aportar un personatge icònic a la història de la televisió.

L’animació per a adults pot donar coses estripades (South Park, Rick and Morty, Family guy) o sèries que tenen moltes capes de profunditat. BoJack Horseman, protagonitzada per un cavall antropomòrfic que després d’haver estat actor a Hollywood passa per hores baixes i vol tornar a ser una celebritat, és una comèdia plena de gags i situacions enginyoses. Però també és una mirada sense concessions als processos depressius i una sèrie capaç d’introduir l’humor en fets colpidors com el suïcidi, l’avortament, el trauma o el racisme.