Bentornada, Lena Dunham, et trobàvem a faltar

En un dels primers episodis de Sense mesura, la protagonista, la Jessica (Megan Stalter), mira a la tele, amb la seva germana gran, la mare i l'àvia, l'adaptació de Sentit i sensibilitat que va firmar Ang Lee, mentre elogia la planta d'Alan Rickman com a coronel Brandon. Ja en el cinema clàssic, els actors anglesos triomfaven a Hollywood com a galans de pel·lícules romàntiques. En la seva nova sèrie, Lena Dunham invoca el poder de la tradició britànica, de Jane Austen a les comèdies romàntiques del tombant de segle, en la construcció d'un imaginari amorós que encara fa somniar les joves nord-americanes del segle XXI. Fins al punt que quan la Jessica entra en crisi perquè el seu xicot la deixa per una noia espectacular, decideix aprofitar una oportunitat de feina per instal·lar-se a Londres amb l'esperança de trobar-hi el seu Darcy o el seu Brandon particulars.

Trobàvem a faltar Lena Dunham, responsable d'una de les sèries clau per entendre la renovació de l'audiovisual en el nostre segle, sobretot des del punt de vista femení. Repetir l'èxit i l'impacte de Girls és una tasca impossible per múltiples raons, la majoria lligades a l'escenari actual de l'estríming. Per això té sentit que Dunham s'hagi centrat en una minisèrie de deu episodis amb un propòsit clar: plantejar si dues persones en la trentena, marcades per la inseguretat i el fracàs, poden enamorar-se com en una comèdia romàntica. Tot i que es reserva un paper secundari com a germana gran de la Jessica, Dunham ha cedit el protagonisme a una altra actriu, la còmica Megan Stalter, que, tanmateix, encarna un paper inspirat en ella. Com la Hannah de Girls, la Jessica és una noia bocamolla i aguda, amb tendència a la desmesura emocional i a ficar-se en situacions incòmodes. Però aquest cop la protagonista no es mou tant per l'ambició professional com per la romàntica. Quan en el primer episodi coneix el Felix (Will Sharpe), un atractiu músic indie amb qui connecta de seguida, la relació ocuparà el centre de la seva vida.

Dunham s'acosta als imaginaris idealitzats de la comèdia romàntica des d'una certa desmitificació. Una de les línies humorístiques de Sense mesura té a veure amb la distància entre l'Anglaterra aristocràtica i rosa en la qual voldria viure la protagonista i la grisa i precària que experimenta en la realitat. Si Girls es movia en el registre desacomplexat i un pèl provocador propi d'una creadora en la vintena, Sense mesura demostra que som davant d'una Dunham més madura. La sèrie ens parla d'una autora i un cocreador que han experimentat el dolor i la vulnerabilitat més profunds, fins al punt de recalibrar la importància de l'amor en les seves vides. Una càlida tendresa amara els millors moments de Sense mesura, ja sigui en el retrat de la família de la protagonista (que es mereix un spin-off propi) o en els millors moments de la relació entre la Jessica i el Felix.

La nova proposta de Dunham és un xic irregular. Stalter no sempre troba l'equilibri entre ser l'alter ego de la creadora, un personatge amb entitat pròpia i una actriu còmica amb un registre molt marcat. Però Sense mesura ens recorda que pocs autors televisius tenen el talent per a l'escriptura de Dunham, una crac a l'hora d'idear personatges masculins d'allò més atractius i una valenta que segueix desafiant els cànons de bellesa femenina. Aquest cop, a més, capgira irònicament i alhora abraça els codis de la comèdia romàntica com només una gran creadora com ella podria fer. Bentornada, Lena.