L'humor imperdible de La Calòrica en format televisiu

Potser no hi ha cap altra companyia de teatre al nostre país que en els últims anys hagi generat tant de culte com La Calòrica. Un seguiment que no es limita als teatraires més entregats, i que té a veure amb una concepció compromesa i arriscada de les arts escèniques que, tanmateix, se situa als antípodes de qualsevol aura elitista. Hi ha una vocació popular en les obres de la companyia, en els registres humorístics que treballen (a la platea, de vegades s'hi riu amb una espontaneïtat més pròpia del Paral·lel que del Lliure), en els personatges que hi reivindiquen, i en les temàtiques sempre arrelades a problemes que afecten la gran majoria, des del canvi climàtic a la crisi d'Europa com a projecte polític passant pel furor per l'emprenedoria.

El trasplantament al format televisiu no els havia de resultar estrany. De fet, part dels seus integrants (el guionista Joan Yago com a cocreador, l'actriu Esther López com a protagonista) són corresponsables de possiblement la millor sèrie en català dels últims anys, Mai neva a Ciutat. Però el títol que ara estrenen, Sala polivalent, no se situa en els codis de la ficció típica sinó que adopta el format més lliure de l'antologia, que permet experimentar amb escenaris i personatges diferents en els sis episodis situats en un mateix espai.

La Calòrica adapta l'escala de les seves obres a aquest format més reduït en tots els sentits. En lloc d'abordar un gran tema com és habitual en peces com De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, Fairfly o Le congrès ne marche pas, aquí confronten els desajustos diversos que generen els contextos efímers de socialització. Els diferents actes que tenen lloc a la sala del títol esdevenen l'excusa per explorar des de l'humor la deriva cap a l'absurd del llenguatge políticament correcte, la incomoditat (el cringe, dirien ara) de certes convencions de fans o la dimensió obscura de les hipermaternitats. La sèrie es manté fidel a una de les constants de La Calòrica, el gust dels intèrprets per canviar de personatge, aquí de manera més categoritzada a través dels sis episodis. El nucli dur de la companyia, Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, guarda espais de lluïment per a algunes actrius convidades, com Roser Batalla i Francesca Piñón.

Formats televisius

Joan Yago i Israel Solà, directors i guionistes, mostren una consciència del format televisiu de manera que cada episodi desprèn una personalitat pròpia a través de la realització. L'hora d'en Puki, per exemple, es planteja en part com un reportatge sobre la marxa al voltant d'una antiga estrella de la televisió infantil; a Iniciació a la ceràmica, un pla seqüència únic permet convertir una discussió íntima de parella en un debat grupal; i a Ludoteca per a infants i famílies, el pla/contraplà confronta dues formes d'entendre la criança abans de desembocar en un monòleg per a l'esplèndid lluïment de Júlia Truyol.

Potser perquè volen arribar a un públic més enllà dels que en som audiència fidel, La Calòrica sembla haver renunciat a alguns dels reptes més estimulants de les seves obres, com el de donar joc a figures situades en l'altre pol del seu espectre polític, mentre que juguen a la connexió més emocional i òbvia amb alguns protagonistes. Malgrat tot, a Sala polivalent l'hauria de poder seguir una producció més ambiciosa en tots els sentits.