La sèrie australiana amb Jacob Elordi que corregeix 'El pont del riu Kwai'

Ara força i injustament oblidat, David Lean va convertir-se en un dels cineastes més populars i prestigiosos del món amb El pont del riu Kwai (1957), una gran producció al voltant d'un camp de presoners britànics sota control japonès durant la Segona Guerra Mundial en què s'obliga els soldats a construir el pont ferroviari del títol, una via entre Birmània i Tailàndia a major glòria de l'imperialisme nipó. A partir del best-seller homònim de Pierre Boulle, Lean va convertir la pel·lícula en un retrat del deliri de la guerra a través de la confrontació entre els representants de dos imperis en crisi, el militar britànic que força els seus homes a construir el pont per a l'enemic per pura disciplina megalòmana, i el japonès que exerceix un control ferri sobre els presoners.

La novel·la The narrow road to the Deep North, de Richard Flanagan, publicada el 2013, s'ha entès sovint com la resposta australiana al llibre de Boulle i a la pel·lícula de Lean. L'autor es va basar tant en les experiències del seu pare com a presoner de guerra dels japonesos com en les d'un reconegut metge australià que va passar per les mateixes penúries en la construcció d'aquella famosa via de ferrocarril, per elaborar un drama d'amor i de guerra que ara han convertit en minisèrie. El protagonista Dorrigo Evans (Jacob Elordi) és un cirurgià promès amb una noia de bona família. Quan estan a punt de cridar-lo a files, s'enamora i s'embolica amb la jove esposa del seu oncle, una relació que el marcarà de per vida. La modernitat d'El pont del riu Kwai radicava en plantejar una pel·lícula bèl·lica sense herois ni possible final feliç. El camino estrecho també qüestiona la immutabilitat de la figura de l'heroi, a partir de l'evolució d'Evans, que de gran es converteix en un metge prestigiós, però també cínic i incapaç d'estimar.

Flanagan corregeix un dels defectes que més se li van retreure a El pont del riu Kwai: no presentar en tot el seu sadisme el comportament de l'exèrcit japonès. La minisèrie de cinc episodis ja ho deixa clar en el segon, en una escena esgarrifosa que no es mostra explícitament. El director de la sèrie, Justin Kurzel, ha conformat una filmografia especialment interessada en la violència, amb títols com Snowtown, Macbeth o Nitram. En una producció amb un clar alè clàssic com aquesta, algunes escenes inclouen tortures d'una crueltat insuportable, malgrat que es filtrin a través de les boirines de la selva. Però Kurzel s'encomana més a la poètica del Terrence Malick de La fina línia vermella que a la cruesa naturalista habitual a molts dels seus films.

La inhumanitat de les condicions de vida dels presoners permet explicar el procés intern que viu Dorrigo i el seu progressiu enduriment com a persona. Tot i que la idea de la sèrie és entendre la complexitat del personatge a través dels tres períodes en què se l'inscriu, el de la passió lluminosa i càlida per la dona de l'oncle, el de la guerra i el del present, El camino estrecho funciona sobretot per la força del segment bèl·lic, que invoca emocions profundes en reflectir com els presoners australians, sobretot el protagonista, mantenen la seva dignitat i companyonia en les pitjors condicions. Jacob Elordi, que es va donar conèixer com a adolescent tòxic típicament nord-americà a la sèrie Euphoria, es transforma aquí en un actor amb contorns d'estrella clàssica. Tan ben plantat i elegant com un jove Gary Cooper, però amb un pòsit de turment.