'El tiempo que te doy': la nova sèrie espanyola de Netflix i el final que l'esguerra

'El tiempo que te doy'

Creada per Nadia de Santiago per a Netflix. En emissió a Netflix

La primera bona notícia davant d'una sèrie com El tiempo que te doy és que trenca els esquemes del tipus de producció típica de Netflix. Lluny d'aquelles temporades allargassades de 13 episodis que ronden l'hora de duració, la creadora Nadia de Santiago firma una sèrie intimista de 10 episodis d'11 minuts cadascun. Tots plegats sumen el que dura una pel·lícula convencional. Però, i vet aquí la segona bona notícia, El tiempo que te doy juga amb una estructura que només té sentit en una sèrie i alhora ho fa des de certa innovació. La protagonista, Lina (també encarnada per Nadia de Santiago), ha trencat amb el xicot, Nico (Álvaro Cervantes). Mentre intenta superar la ruptura, rememora tota la relació. En el primer episodi, el temps present tot just ocupa un minut, i els deu restants se centren en mostrar-nos com es va conèixer la parella. A mesura que avança la sèrie, aquesta proporció es va reequilibrant: cada cop es dedica més temps a l'avui de la Lina i menys al seu passat. I així l'estructura no lineal cobra una funció dramàtica: resseguir la progressiva desconnexió del record de la seva antiga parella que viu la Lina, mentre es fa palès com costa que el passat no s'immisceixi en el present. En alguns moments remet, des d'unes coordenades infinitament més modestes, a la pel·lícula Eternal sunshine of the spotless mind, de Michel Gondry, en el seu retrat del complex vincle que mantenim amb el record d'una persona estimada després que s'acabi la història d'amor.

En l'episodi inicial, els protagonistes es coneixen mentre treballen en un hotel. Un escenari molt realista en un país en què milers de joves fan el primer sou a la indústria turística o de serveis mentre intenten desenvolupar una carrera professional en un altre àmbit. El fet que es coneguin a la nit atorga una capa d’irrealitat a la història, i subratlla la idea que quan t'enamores la resta del món sembla desaparèixer al teu voltant. La sèrie juga bé amb les el·lipsis temporals i es mou en un context proper i intimista, atenta a copsar com evolucionen les emociones de la Lina en el present i en el passat. En alguns casos, De Santiago aconsegueix transmetre molt amb ben poc, com en la seqüència de l'aniversari en què la protagonista se sent més sola que mai rodejada de parelles que disten molt de ser perfectes o en la conversa amb el pacient de l'hospital. En altres ocasions, la sèrie tira massa dels llocs comuns de la comèdia o el drama romàntic. Fa especialment mal l'episodi marroquí i tot aquest recrear-se en el tòpic de trobar-se a una mateixa en un país "exòtic" on es viu una passió turca.

La resolució tancada

Un altre element interessant d'El tiempo que te doy són els finals d'episodi. Lluny d'acabar-se amb un cliffhanger o similar que fixi l'atenció de l'espectador i en predisposi l'estat d'ànim, conclouen amb pillow shots del paisatge, plans sense una voluntat de significació dramàtica que permeten que les emocions s'airegin. Un recurs que, per cert, ja apareix a la sèrie de ruptures sentimentals per excel·lència, Secrets d'un matrimoni, d'Ingmar Bergman. Excepte en l'episodi final, en què s'opta per una resolució tancada que contravé tot allò que la sèrie se suposa que defensa al llarg dels seus 109 minuts anteriors. Després de seguir el procés de la protagonista per oblidar el seu ex i aprendre a viure sola, El tiempo que te doy cau en l'escena final en un pensament màgic propi del romanticisme més carrincló.