On són avui les cares dels primers concursos de TV3?

BarcelonaDes dels temps de Filiprim, TV3 ha enfilat una llarga corrua de concursos que han quedat fixats en la memòria col·lectiva. L’ARA repassa algunes de les cares que es van fer populars gràcies a aquest format durant els primers anys de la pública i detalla com van seguir la seva carrera professional un cop van deixar d’aparèixer en pantalla.

Francesca Fosalba

El pas del temps ha fet que aquest concurs històric de TV3, Filiprim, compti ja amb moltes baixes entre les seves files. Ens van deixar els seus dos presentadors, Josep Maria Bachs i Jordi Estadella, i també els col·laboradors més icònics, com l’encarregat a qui donava ànima l’actor Jaume Sorribas, l’avi que interpretava Llàtzer Escarceller, l'astròleg Joaquim Teixidor o el dibuixant Jaume Perich. També bona part dels seus guionistes originals, com Tom i Romeu, procedents de l’humor gràfic, han mort ja. D’aquella primera emissió, de l’any 1986, hi ha una notable supervivent: Francesca Fosalba. Després de Filiprim va saltar a Catalunya Ràdio, al programa Buffet lliure, també de la mà de Bachs. Ella va ser la cara de les primeres cavalcades de Reis o de les campanades de Cap d'Any del 1986, a banda de coordinadora del programa Millennium, presentat per Ramon Colom. A partir d’aquí, Fosalba va fer el salt a la política: el PSC la va fitxar per encapçalar la llista a les eleccions municipals del 2003. Tot i ser la candidatura més votada, un pacte entre grups va fer que no assolís la batllia fins als següents comicis, el 2007. Durant el seu mandat, va viure un succés escabrós: el seu marit va defensar una jove que era increpada per tres menors i l’home va caure a terra a conseqüència d’una puntada de peu. Les complicacions derivades d’aquell cop van provocar-li la mort, després d’una setmana d’ingrés. L’any 2011 Fosalba va optar a ser reelegida, però no se’n va sortir i va acabar presentant la seva dimissió al PSC.

La Vicenteta

Un joveníssim Antoni Bassas es va posar al capdavant d'un dels concursos icònics de la primera TV3. Entre l’elenc de còmics que amania les proves, n’hi va haver un que va fer especial fortuna: Cesc Queralt, més conegut pel seu personatge, la Vicenteta, que, armada del seu parlar valencià ben marcat i d’una roba i maquillatge pintorescos, disparava acudits costumistes. Més enllà de la seva tasca televisiva, Queralt ha destacat com a formador d’intèrprets. L’any 1977 va fundar l’Escola d’Actors de Barcelona, on va exercir de professor d’interpretació, improvisació, comèdia i cabaret.

La Marató de TV3 va voler fer tornar breument la Vicenteta a la pantalla. Era l’any 2011 i hi havia un motiu evident per fer-ho: Queralt va treure’s la perruca i va voler explicar com ell s’havia sotmès a un trasplantament de fetge.

Guix i Murga

Anaven en parella i eren els dos assistents del Tres pics i repicó,tot i que el duo Guix i Murga, a més, afegien l’humor a les seves tasques de suport. El duo va transcendir aquell concurs i va col·laborar en diversos programes de TV3, sobretot en gales especials, les cavalcades i també durant una etapa a l’Un, dos, tres quan el presentava Jordi Estadella. Miquel Murga continua vinculat al teatre. Després que la parella artística es dissolgués amb el tombant de segle, ha dirigit diverses comèdies, com El joc de la veritat o M’entens o t’ho explico? També va estar treballant a Catalunya Ràdio, la COM i Ràdio 4.

Mentrestant, Xavier Guix va deixar el teatre definitivament i va optar per reprendre els seus estudis de psicologia. I amb èxit notable: és un conferenciant habitual, que aprofita tota l’experiència comunicativa dels seus anys a la televisió i els escenaris, i s’ha reconvertit com a psicòleg de capçalera i coach de diversos mitjans i programes, com ara el Versió RAC1 de Toni Clapés. Té una quinzena de llibres publicats i el lema que presideix la seva web se’l podria aplicar en primera persona: “Coneix-te i reinventa’t a tu mateix!”

Xarli Diego

El joc del segle va ser un concurs de caràcter cultural sorgit del magí de Joaquim Maria Puyal, només que en aquesta ocasió va preferir la feina discreta de ser darrere les càmeres i cedir les tasques de presentació a Xarli Diego. Procedent de la ràdio musical, aquest terrassenc s’havia foguejat ja a TV3 assumint la presentació d’uns pocs episodis del Tres pics i repicó quan Antoni Bassas va estar de baixa per una hepatitis, i també havia presentat els sortejos de la 6/49. Després d’El joc del segle, la seva trajectòria va discórrer per un viarany imprevist: es va convertir en assessor de comunicació per a diferents consellers de la Generalitat en etapa de CiU, als departaments de Justícia, Interior i Governació, amb Núria de Gispert entre les titulars per a qui va treballar més a prop, exercint de dircom des del seu càrrec d’assessor. Des de la seva agència de comunicació corporativa, va assumir la premsa de la companyia El Tricicle i de la passarel·la Gaudí, entre d’altres. En conversa telefònica amb aquest diari, ironitzava: “No dec ser gaire llest o gaire intel·ligent, però he treballat amb els que ja ho són per mi, com ara fent guions per a Rosa Maria Sardà o La Trinca, o per al mestre Puyal”.

Diego té 68 anys, però segueix ben actiu. Els últims anys ha publicat tres llibres (Gràcies per la música, Un millón de cosas i Salta per la porta i entra per la finestra) i manté el pòdcast sobre l’Antiga Roma Cave canem, cuidado con el perro, on barreja històries sobre aquest període amb el seu sentit de l’humor.

El senyor Davies

Ulls ben sortits de les òrbites, dents prominents d’un somriure amplíssim i un crit característic: “Atenció!” El primer crupier d’El joc del segle es deia Julian Grange Davies però, per a Catalunya, era el senyor Davies, a seques. Nascut a l’actual Malabo, s’enorgullia de ser el primer negre que va parlar català a TV3 (tot i que probablement Guillem d’Efak li podria disputar aquest honor). En tot cas, en aquella època encara era exòtic veure senzillament una persona racialitzada i, juntament amb Regina Do Santos o Lucrecia, formava part de la tríada que trencava el blanc imperant, tant a la televisió com al país.

Format com a cantant i amb una carrera després com a model, abans de fitxar per TV3 va obrir una escola de models, una agència de models i una escola d’actors, totes amb el seu nom. Quan va acabar la seva etapa a El joc del segle, els negocis van entrar en decadència i van acabar tancant les portes. El senyor Davies va morir prematurament, als 59 anys, el desembre del 2011.

Miquel Chan

El substitut del senyor Davies no va ser tan cèlebre, però quan va tornar a sortir als diaris ho va fer per la porta gran. Chung Chan, conegut com a Miquel Chan, va assumir les funcions de banca a la segona etapa d’El joc del segle. En paral·lel, regentava un restaurant xinès al carrer Buenos Aires de Barcelona. L’any 1997, quan el programa ja era un record llunyà, el seu nom va aparèixer com a protagonista d’una operació policial en què es va desarticular una banda que va estafar dues mil persones clonant les seves targetes de crèdit. Els agents van detenir cinc persones, una de les quals Miquel Chan, que va aprofitar els seus amplis coneixements d’informàtica per crear una sofisticada instal·lació que permetia duplicar les targetes. La crònica de La Vanguardia de l’època consignava: “«Ha estat un treball de xinos», indicava ahir, sense doble intenció, un dels agents que ha participat en l’operació”. La manera de ser enxampat també va ser pintoresca, segons relatava el diari: fent ús d’una d’aquestes targetes falses en un prostíbul, quan li van demanar la targeta no li van demanar la documentació que n’acredités el titular i només van requerir-li que apuntés el seu NIE al revers del comprovant. Amb l’eufòria del moment, Chan va apuntar el seu número de debò. Les últimes notícies situen Chan de tornada a la Xina, on ha obert amb èxit un altre restaurant, cal suposar que ara ja sense paranys per a les Visa dels clients.

Les germanes Bossy

Salvador Alsius presentava el concurs Blanc o negre, que cada setmana entrevistava una celebritat. Allà també hi havia les germanes Maria i Sandra Bossy, dues bessones d’aspecte adolescent i clotets a les galtes, que assistien els concursants. La seva edat era un misteri –semblaven més joves que els vint anys que tenien– i com a parella artística van tenir recorregut com a cantants i ballarines. Maria Bossy recorda que la popularitat va ser instantània i que si anaven en parella les reconeixien a l’instant, de manera que en moments que volien una mica de tranquil·litat havien optat per desplaçar-se en vagons diferents del metro. Les seves vides van discórrer en paral·lel molts anys i, poc després de plegar del programa, totes dues es van mudar a Londres, on van ser uns quinze anys i van trobar les respectives parelles. La Maria va conèixer el seu marit quan ell assistia a classes de claqué com a hobby i ella en feia de perfeccionament. En el cas de la Sandra, feia un número al cinema Odeon abans de projectar El rei lleó, on interpretava la Sireneta i apareixia flotant, nedant pels aires. Un tècnic l’havia de capturar al vol: va acabar sent el seu marit, que la va pescar... literalment. També a Londres van tenir criatures: tres la Maria, una la Sandra. Després dels anys de criança, va arribar l’hora de tornar-hi. La Sandra va deixar de ballar als 30 anys i ara és autora de les seves pròpies cançons i té un projecte musical anomenat Morningblind. La Maria encara balla i també canta i la seva veu arriba clara i entusiasta a l’altra banda de la línia telefònica: “Soc professora en diferents centres i he fet de coreògrafa en diversos espectacles, com quan vaig crear el claqué de Gypsy, d’Antonio Banderas. Ballar continua sent la meva passió”.