El succedani de 'Plats bruts' que no fa riure
La casa nostra, la nova sitcom de Dani de la Orden que durant mesos ens han estat anunciant com una de les principals i més prometedores estrenes de la temporada, s’ha començat a emetre exclusivament a la plataforma 3Cat. A TV3 només ens en van fer el tastet del making of després del Telenotícies vespre per, després, encolomar-nos una pel·lícula francesa irrellevant. L’estratègia es pot entendre com una operació per incentivar l’ús d’una plataforma (suposadament molt exitosa) o, per altra banda, com una certa falta de confiança en la producció.
La casa nostra segueix escrupolosament les característiques tradicionals de les sitcoms: capítols de vint-i-pocs minuts, decorats de plató on es combina l’element domèstic amb un segon ambient de trobada (normalment un bar o similar), trames autoconclusives sobre un argument de fons que té continuïtat, uns protagonistes estereotipats i plans, teatralitat i cert histrionisme en les interpretacions, conflictes al voltant de situacions quotidianes, intervenció esporàdica de famosos i so de rialles que, teòricament, haurien de provenir del públic present al plató.
La casa nostra és un succedani de Plats bruts en què fins i tot la careta inicial es podria considerar un homenatge a la sitcom més llegendària de la cadena. Un pis de l’Eixample compartit entre dos nois, el Miqui i l’Èric, que serà envaït per un seguit de personatges habituals tant per conviure-hi com per participar en els múltiples conflictes de convivència que s'hi donaran. Personatges immadurs que també es trobaran al bar de la Candela. La sitcom, a més, agafa elements d’altres produccions del mateix gènere i és fàcil detectar-hi ingredients de Friends i de The Big Bang theory. Des del joc de portes i la circulació de personatges entre dos pisos situats davant per davant fins a objectes de decoració i la incorporació d’una subtil neurodiversitat, amb altes capacitats i dificultats per socialitzar, d’una de les protagonistes. La referència inevitable i lògica de Plats bruts, però, li juga clarament en contra: la sèrie de Joel Joan del 1999 és molt més moderna que la nova producció i, per descomptat, més lliure i genuïna. Els personatges d'aquella eren més estripats perquè tots sense excepció eren una colla de cretins que permetien extremar més els conflictes, mentre que aquesta pateix per un realisme que estova la història. Vol ser més entranyable que bona. D’altra banda, pel que fa a direcció i interpretació, s’ha quedat curta. A La casa nostra, els actors sembla que esperin el torn de paraula per dir la seva frase i les escenes són massa estàtiques. Li falta bogeria. Però el pitjor de tot és que la sitcom té més de situació que de comèdia. Les trames són porugues i excessivament convencionals, però són els diàlegs el que l’acaben d’enfonsar. El gran problema de La casa nostra és que no fa riure, per més que les suposades rialles d’un públic entregadíssim ens assenyalin què ens hauria de fer gràcia.