La supergala del 'Polònia'
En Piti Español, un dels millors guionistes que tenim al país, té una teoria que solia explicar a les seves classes a la universitat. Deia que si l’endemà de l’emissió d’un programa la gent comentava tres moments bons és que havia sigut un èxit. La tesi encaixa amb la gala del Polònia que TV3 va emetre dijous a la nit per commemorar els seus vint anys. Més enllà d’unes xifres d’audiència rècord que confirmen el vincle afectiu entre el programa i els espectadors, la gala va tenir moments magistrals. Per exemple, la conversa de Queco Novell amb quatre dels seus alter ego polítics: Maragall, Illa, Puigdemont i Rajoy. La combinació entre realitat i ficció, actor i personatges, era una filigrana que connectava amb el joc simbòlic de la teatralitat i la sàtira. Representava molt bé el joc de miralls entre la televisió i la política, i era una manera de reconèixer la feina de Novell, convertit en l’home de les mil cares.
El vídeo dels mals moments del Polònia acompanyat de la delicada trapelleria d'Els Amics de les Arts era magistral i hilarant. Res millor que riure’s de les relliscades i defectes d'un mateix. Defugia l’autolloança constant, admetia la barrabassada com a inevitable en l’humor i ens recordava l’evolució del políticament correcte. El blackface, el body-shaming, el tranvestisme ridiculitzador de les dones, els estereotips de raça i altres insensateses que la lletra de la cançó reforçava van ser la millor manera de fer autocrítica. Una paròdia en ella mateixa, utilitzant el llenguatge de l’in memoriam per fer-se un harakiri divertidíssim. La caricaturització de l’espectadora voluntària en Pedro Sánchez va demostrar la dimensió que, en aquests vint anys, el Polònia ha adquirit.
Els enormes ous peluts que el públic va passar-se per la platea són una al·legoria inevitable del context polític de les darreres dues dècades. El guió va treure partit a l’espectacle coral, a la nostàlgia, a la memòria col·lectiva, a l’univers simbòlic del programa amb croissants de xocolata, gangnam styles i Franco-Mercury passant l’aspirador. El realitzador va ser ràpid connectant l’espectacle amb el divertiment del públic a les butaques, captant fins i tot la llengota que l’Artur Mas real va dedicar al clon de Duran i Lleida. El guió va centrar-se més en el fet que en la paraula, sense escarafalls ni demagògies afectades.
És difícil que una gala d’esperit teatral funcioni televisivament, però es va aconseguir un híbrid molt equilibrat dels dos llenguatges que combinava l’èpica dels musicals i l’eficàcia dels esquetxos. Un espectacle total on es ballava, es cantava, es projectava i s’interactuava amb el públic, i que movia una gran quantitat de professionals que es desplaçaven més enllà de l’escenari. La direcció d’Enric Cambray l’erigeix en un hàbil domador de shows complexos. I tot plegat per representar-se només una vegada. Que la injecció de talent, energia i estima que es va demostrar en aquesta gala serveixi per alimentar el Polònia vint anys més.