Torna la buidor insuportable de la Pedroche
Quan arriba Nadal, la gent treu de l’armari el tió i l’arbre. A Antena 3, en canvi, exhibeixen Cristina Pedroche perquè promocioni les campanades. Una tradició gens innocent, perquè el missatge que amaga és cada vegada més nociu.
Dimecres va començar el malson d’aguantar el seu discurs buit i esperpèntic per parlar del vestit que lluirà per Cap d'Any. La presentadora va anar de convidada a El hormiguero, on Pablo Motos la va interrogar, fingint que volia descobrir alguna característica del disseny. L’interès per la roba és fals, perquè en realitat l’espectacle depèn de la seva nuesa, i no del modelet.
Ja fa dotze anys que Atresmedia viu d’aquesta pantomima cosificadora, utilitzant la solidaritat i l’empoderament feminista com a estratègies per camuflar el sexisme i l’estultícia. La reiteració i el privilegi mediàtic desactiven qualsevol reivindicació social. És, definitivament, una institucionalització televisiva. Aquest any, a més, hi ha afegit Santiago Segura com a complement per acompanyar la parella habitual. El teatre, per tant, promet batre rècords de caspa i vergonya.
Pedroche utilitza una èpica abrandada per parlar de la seva missió. La planteja com un repte d'una complexitat inaudita, donant detalls sobre com ha hagut de trobar el valor de repetir l’experiència. Construeix un relat de sacrificis i riscos derivats d’una suposada por d'ensenyar el seu cos. Fa una mica de drama al voltant dels dubtes i de l’exigència de preparar-se físicament. “Se acabó la Pedroche de antes”, “Voy a romper con todo”: són frases que utilitza per comunicar una proesa i un renaixement vinculats a la creació d’una gran expectativa.
Però el pitjor és el missatge tòxic vinculat a la maternitat i a l’organització familiar. Pedroche pregona pseudoteories al voltant de la criança que la converteixen en una guru de la salut i l’educació infantil. Unes rutines associades a l’opulència, tant econòmica com vital i de gestió del temps. Explica, per exemple, que a casa seva, al vespre, només utilitzen una il·luminació de color vermell que suposadament té un efecte beneficiós per als bioritmes, o que cada matí camina descalça per la gespa del jardí per aconseguir un millor rendiment energètic. També ha fabricat una mística al voltant del fet de tenir fills amb frases com “Mis hijos están siempre conmigo porque los llevo dentro, sus células están dentro de mis células”.
Cristina Pedroche és la màxima representant de la buidor, des de les entranyes fins al vestit. És la propaganda d’una maternitat idealitzada i carrinclona, impossible per a la immensa majoria de dones. Escoltar el discurs de l’estrella-objecte d’Antena 3 és sentir la veu del sistema més tòxic i classista. La felicitat com un deure moral, la maternitat com una performance rendible, el cos com a actiu econòmic, la intimitat convertida en contingut, el benestar com a mercaderia i l’èxit com a simple conseqüència de la meritocràcia.
