El coet xinès, la il·lusió matinal
La notícia d’un coet sense control creuant l’espai aeri es va convertir divendres al matí en aquella espurna informativa que aporta suspens i divertiment a la vegada. El cas era tan inaudit que donava marge d’alarmisme als periodistes amants de l’espectacle, i més si l’espai aeri quedava afectat de manera immediata. La raresa de la notícia comportava una certa brometa afegida tenint en compte el clima apocalíptic que vivim els darrers anys. A Telecinco, Joaquín Prat, en substitució d’Ana Rosa, no va trigar gens a establir vincles amb la pandèmia: “¡Es la tercera vez que los chinos nos lían una de estas en dos años!”, exclamava. I gesticulant amb energia pronunciava un “¡Manda cojones!” contundent només movent els llavis. A Antena 3, Susanna Griso hi va sucar pa: “¿Es habitual que se nos pierda un cohete chino?”, li preguntava amb ingenuïtat forçada a un controlador aeri. “Si no fuese que venimos de una pandemia provocada también por los chinos y todo lo que ha venido después, no me lo acabaría de creer. Tenemos tantas crisis, el volcán de La Palma y la guerra de Ucrania... ¡Ya la que nos faltaba!”. Anaven fent connexions en directe amb l’aeroport, mostraven en pantalla imatges d’un coet enlairant-se i una bola de foc al cel i fins i tot van connectar amb un passatger de dins d’un avió que s’havia vist afectat per l’aturada del trànsit aeri. L’home gairebé semblava que parlés des de dins del coet. A Els matins, a TV3, Ariadna Oltra es va limitar a connectar amb la redacció per informar de les afectacions en els vols comercials. Al Tot es mou, quan s’hi van posar ja havia passat tot. A La Sexta, Antonio García-Ferreras va aprofitar la notícia per afegir emoció al programa. “El peligro no ha pasado”, anunciava un redactor explicant les possibles trajectòries de la ferralla. Quan li donava pas li tornava a preguntar: “¿Ha pasado el peligro?” El presentador del programa va fer servir un petit truc per alarmar l’audiència. Afegia la paraula Espanya al relat per recordar-nos que la possible catàstrofe podia caure molt a prop: “Muy pendientes de ese cohete chino, que estaba descontrolado y que tenía trayectoria en España”. Quan el van informar que el trànsit aeri s’havia reprès, ho va celebrar amb l’audiència: “¡Bueno! Pues afortunadamente ha caído en el Pacífico y no ha caído en... España”. I aleshores sí que hi treia ferro: “Había pocas posibilidades”. Una precisió que no va voler fer abans.
Al migdia, Joaquín Prat lamentava tanta tensió informativa: “Madre mía con el alarmismo de los medios de comunicación. ¡No tenéis vergüenza!”. La ironia amb la qual havia anat donant pas a la notícia semblava haver-se convertit en frustració o decepció. No quedava clar si estava dolgut per l’escàndol creat o perquè al final aquella intriga no havia acabat en desgràcia.
El coet xinès CZ-5B va provocar l’efecte cometa Halley de la televisió. Gran expectativa, cap imatge clara i un final que queda en no res. Una mena d’alerta fugaç que anima la rutina i esvera l’audiència.
