La presa de pèl de La Marató
Dimecres al vespre, un dels dies més forts d’audiència a TV3 pel Joc de cartes, els espectadors s’asseien al sofà disposats a veure una nova sèrie que havia aparegut a la graella com un bolet: Quan el cor s’atura. No n’havíem sentit a parlar a la presentació de la temporada, però la promoció ens prometia una sitcom amb dos actors de primera línia: Cristina Genebat i Julio Manrique.
Quan va començar, alguna cosa grinyolava. Aquell directe no semblava directe. Però observàvem encuriosits una ruptura matrimonial en un format molt teatral. Els diàlegs remarcaven molt el nom dels protagonistes. “Sergi? Ara jo soc això. El Sergi. Ara ja ni papa, ni amor meu, ni carinyo... No, ara ja soc això per a tu: el Sergi”. “I amb l’empresa què farem, Montserrat? ¿De debò et vols vendre la teva part? Montse, la vols vendre o no?”. Amb l’infart de l’actriu, els protagonistes es deien pel seu nom real: “Ai, perdoneu. Parem. Julio!”, deia Genebat mentre defallia. “Cris! Cris! Cris! Cris! Estàs bé?”. El recurs tenia la finalitat de subratllar-nos que canviàvem el nivell de realitat: de la ficció a la hipotètica veritat.
L’aparent desconcert tècnic ensenyant les bambolines del plató va ser massa perfecte. I la rapidesa amb què va entrar la continuïtat, el número 3 que belluga, va ser inaudita.
El plantejament estava prou ben calculat per entendre que ens volien dir alguna cosa diferent, però també per intuir que Genebat no estava en una situació crítica. En aquell suspens intuíem que hi havia gat amagat. I al cap de trenta segons, se’ns revelava el secret: La Marató començava a bategar.
Com deia el director d’estratègia de marca a l’Eloi Vila en una entrevista posterior, aquest engany a l’audiència “només el pots fer si és per a La Marató”. Una presa de pèl que només la toleres si és per una bona causa.
Aquella transició abrupta d’una comedieta televisiva a la divulgació (amb trasbals inclòs) sobre l’infart deixava una mica descol·locat, especialment els qui han viscut una experiència traumàtica en aquest sentit. Removia pors i mals records. Però aquí radicava l’estratègia publicitària, en saber provocar aquest impacte. Una idea original, colpidora, que posa a prova la televisió i els espectadors. Tot ben gestionat internament a TV3, pel secret i per l’aparença de realitat amb les promocions i entrevistes.
Els anuncis de La Marató sempre han marcat les diferències. Una edició dedicada a les malalties cardiovasculars necessitava transmetre aquest factor de l’ensurt, aquesta posada en escena tràgica i sobtada d’algunes d’aquestes patologies.
Trencar els codis entre veritat i ficció a la televisió sempre és un experiment divertit en què els espectadors perden, per uns instants, el confort. Només un control precís fa que la producció sigui reeixida, tot i que no tothom se sent bé en els jocs de l’engany.
En tot cas, 498.000 espectadors i un 24% de quota. Unes dades que no sabem si hem d’atribuir a la capacitat de convocatòria del Joc de cartes, a l’estratègia publicitària o a la il·lusió frustrada de veure Genebat i Manrique en una sitcom.
