La boda de l’any amb tuf de benzina
A mesura que el capitalisme ha anat conquerint les vides de la ciutadania i que els mitjans de comunicació han difós la vida dels famosos, els casaments de les classes populars s’han anat assemblant a les de l’elit. Vestits, convits, reportatges fotogràfics, altres tradicions comercials associades a les bodes i viatges de noces han conformat l’imaginari dels casaments més típics i tòpics de bona part de la ciutadania. El que fan els famosos serveix de mirall. El súmmum de la felicitat és representar la comèdia que interpreta l’elit.
Per tant, amb el pas del temps, les classes més altes han hagut de sofisticar les seves celebracions. Ja no hi ha un sol vestit de núvia sinó tres per a diferents ocasions de la celebració. L’esdeveniment ja no dura una tarda sinó que s’allarga tres dies enllaçant festes d’abans i després.
Aquest cap de setmana, el casament de Tamara Falcó, marquesa de Griñón, ha acaparat les emissions televisives, sobretot les d’Antena 3 i Telecinco, amb programes especials que prometien oferir a l’audiència tots els detalls del que han anomenat "la boda de l’any". El casament s’ha convertit en una extravagància comercial mediàtica, on l’acte publicitari ha tingut més importància que el matrimoni. El secretisme al qual obligava l’exclusiva multimilionària amb les revistes ha convertit la retransmissió televisiva en un esperpent sense sentit.
Casament amb tuf de benzina: Els reporters estaven distribuïts a la porta de diferents cases i locals. La de la Preysler, el pis del nuvi, la finca de la celebració, l’Hotel Ritz i fins i tot la carretera de pas per accedir a la festa. Per tant, les imatges quedaven limitades a una desfilada de cotxes, alguns amb les finestretes apujades, que anaven passant davant de les càmeres. Molt de motor, molt de pàrquing, molta carretera i molt de xòfer. Una boda que acabava semblant les notícies d’esports en què veiem els jugadors entrant i sortint de la ciutat esportiva.
El xou de la masculinitat: Iñigo Onieva ha interpretat el paper de mascle ibèric indiferent a la festa. Suat, desmanegat i protegit per un grup d’amics batejats com Los Lobos de Azca o Los Curris, que donaven un aire de manada inquietant que les televisions han normalitzat.
Classisme: La de les cambreres vestides com criades servint als periodistes de la porta era una imatge delirant que emulava les sèries d’aristòcrates i servents. Els programes mostraven nuvis d’arreu del país que es casaven el mateix dia per mostrar, sibil·linament, la diferència entre les classes populars i la noblesa.
Conservadorisme: Els programes feien safareig amb els criteris de la festa. Explicaven, per exemple, que només s’havien convidat els amics casats i s’havia evitat la presència dels amics solters o que vivien sense haver passat per l’altar. Plantejaments ultraconservadors d’una altra època.
Són emissions per entretenir l’audiència que traspuen valors decimonònics i caducs que serveixen per estratificar la societat, popularitzar suposades tradicions que obeeixen a operacions publicitàries i normalitzar conductes que tenen més a veure amb els diners que amb la celebració sincera.
