'Supervivientes' i l’espectacle de la crueltat
Dijous a la nit, a Supervivientes, el presentador Carlos Sobera cridava entusiasmat davant la proesa dels concursants a la platja de Cayo Paloma: “¡Esto es historia! ¡Esto se llama constancia! ¡Sacrificio! ¡Esto son ganas de convertirse en héroes absolutos! ¡Fuerza! ¡Determinación! ¡Actitud! ¡No viniéndose abajo jamás! ¡Aguantándolo todo hasta el último instante!” i recordava als espectadors que allò no es veia cada dia. Sobera anunciava que el programa havia complert una promesa que van fer el primer dia: oferir la versió més extrema del reality de Telecinco on els concursants han de sobreviure enmig de la natura executant proves que els porten al límit de les seves forces.
A l’inici de l’emissió vam veure com els concursants havien d’aguantar el màxim temps possible en contacte amb una urna de vidre que s’elevava sobre la sorra de la platja. N’havien de tocar permanentment la zona superior, de tal manera que havien de mantenir-se drets, sota un sol de justícia i sense dormir durant la nit. Al cap de sis hores van començar a abandonar les noies. Tres concursants homes van aguantar fins al final: vint-i-una hores posant la mà sobre l’urna, patint inflor a les extremitats inferiors, entumiment, rampes, defalliment i pèrdua del tacte als dits, les mans i els peus. A mitja nit els van posar una mena de mitges compressores per apaivagar la inflamació dels turmells.
Aquella temeritat ens remetia a dos aspectes endèmics d’aquest gènere televisiu.
El sexisme: Les noies van abandonar perquè s’estaven fent pipí a sobre i van rendir-se quan estaven al límit de fer-s’ho a sobre. Ells, en canvi, van orinar allà mateix, posant-se de gairell a la càmera que els gravava. Elles haurien pogut fer el mateix, però les connotacions de fer pipí en públic no són les mateixes per a homes i dones. Més enllà de les facilitats anatòmiques i direccionals d’un penis, orinar a peu dret té la càrrega metafòrica dels mamífers que marquen el territori, d’apropiar-se de la zona. Hi ha un component de virilitat. En el cas d’elles, posar-se a la gatzoneta les obliga a exposar-se. I en un context tan sexualitzat com un reality, on els cossos formen part de l’atractiu de l’espectacle, suposa una denigració. Per tant, les situa en inferioritat de condicions, com és habitual en les proves físiques d’aquest tipus de programes.
La crueltat com a entreteniment: Una vegada més, els jocs extrems ens remeten a la tortura. Des de passar gana, com a mètode de patiment primigeni, a la privació del son, un clàssic dels càstigs carceraris dels règims autoritaris i corruptes. Però també infligir dolor corporal i sotmetre les víctimes al suplici de les altes temperatures i el sobreesforç. És l’espectacle de la tortura en què persones malaltissament esprimatxades malden per sobreviure, connectant amb una imatgeria, una semiòtica i uns valors que ens remeten simbòlicament als camps d’extermini.
