“La societat no m’ho permet”
Dimarts, en el programa de cites First dates de Cuatro, es va produir una situació sorprenent que posa de manifest el patetisme de determinades masculinitats. I, tot sigui dit, d’això el reality se n’aprofita encara que suposi la incomoditat d’altres participants.
Una mestressa de casa vídua de setanta-nou anys, la Blanca, es presentava com a candidata per trobar un senyor agradable. Va explicar que havia estat més de quaranta anys casada amb un senyor amb qui havia sigut infeliç. “Me traía la querida a casa a comer –lamentava amb dolor–. Lo que yo he pasado...”. Un dels vuit fills que va parir l'hi van robar a la clínica al néixer i aprofitava el programa per intentar localitzar-lo donant la seva data de naixement. Va aclarir que ella necessitava que li parlessin amb un to de veu elevat perquè sordejava. Anava arreglada elegant, amb un vestit d’un blau llampant, i era alegre: “Yo siempre estoy contenta”.
Minuts més tard vam descobrir el candidat que li havia triat el programa. Era l’Emilio, un senyor de vuitanta anys que era evident que patia algun problema de salut important. Quan va passar per la porta va quedar embadalit amb la presentadora del programa: “¡Eres un primor!”, li va deixar anar meravellat. Poc abans ja havia comentat que li agradaven les senyores amb classe, guapes i arreglades. El van acompanyar fins a la seva cita i ell, en veure la Blanca, va saludar-la però va quedar paralitzat. No li contestava ni la mirava als ulls. Estava garratibat. La presentadora li va preguntar si es trobava bé i ell no responia. Tots es van preocupar per la seva salut. El muntatge del programa havia retallat part d’aquell instant. L’Emilio va demanar parlar amb la presentadora a soles: “¿Podemos anular la cita?”, va xiuxiuejar-li. Va dir que estava decebut i que aquella senyora no era el seu tipus. La presentadora intentava convèncer-lo però ell no reculava: “La sociedad no me lo permite”. La presentadora va quedar desconcertada amb aquella sortida. L’home insistia: “¡Que no compaginamos, mujer, por Dios!”, “¡Mujer! ¡Esa no pega conmigo!”, deia ofès. I aleshores presumia que ell sortia amb dones d’uns cinquanta anys. El programa el va fer acomiadar-se de la Blanca. “No me encaja”, li va deixar anar. L’home marxava molest i avergonyit amb el programa i així ho va expressar a la presentadora: “¡Por favor! ¡Con la gente que me conoce a mí!”, deia posant-se les mans al cap. “¡Si yo tengo mujeres...! ¡Puf!”, com si fessin cua per sortir amb ell. La Blanca comentava amb humor després a càmera: “Él será muy guapo para rechazarme de esa manera. ¡Pues él se lo pierde!”
Un home atrotinat exigeix una dona trenta anys més jove que ell i rebutja un sopar amb una dona de la seva edat amb fàstic i covardia. No podia ni asseure-s’hi a taula. A la tele hi havia anat a buscar la dona-trofeu, una que servís per exhibir-la. “La sociedad no me lo permite”, havia sentenciat l’home. La distorsió d’allò que un mateix representa i apel·lar sense saber-ho al masclisme estructural com a excusa. La prova de com el masclisme perjudica també els homes i els converteix en éssers patètics.
