Què perdrem si la venda de Warner Bros afecta els especials de comèdia de la HBO?

Què significa la possible venda de Warner Bros. Discovery per al món de la comèdia? No és la pregunta més important sobre aquesta operació, a través de la qual Netflix podria adquirir la venerable companyia cinematogràfica i televisiva, però HBO –propietat de Warner Bros– té un dels grans llegats de la cultura pop. Fa mig segle va contribuir al llançament dels monòlegs de comèdia amb l'especial An Evening With Robert Klein i la producció de programes revolucionaris d'estrelles com Eddie Murphy i Chris Rock.

Sense cap dubte, avui en dia el panorama està molt més saturat i els especials de comèdia de la HBO ja no dominen el sector com abans. Però la plataforma s'ha construït una imatge com de nínxol alternatiu a l’estètica de megabotiga de Netflix, proporcionant una llar per a obres més artístiques i conceptuals de còmics com Jerrod Carmichael i Hannah Einbinder. Fins i tot si Netflix –o Paramount, que ha llançat una opa hostil per Warner Bros. Discovery– mantingués HBO com una plataforma diferenciada, és lògic preocupar-se per un possible canvi de marca o dilució del seu esperit. Una ullada a dues estrenes recents de HBO permet intuir què es podria perdre.

El monòleg de Sarah Sherman

La comèdia a vegades s’apropa silenciosament al terror, però mai ha fet un seguiment tan agressiu als plaers més repugnants i cronenbergians com l'especial Sarah Squirm: Live + in the Flesh. Sarah Sherman és una campiona de la comèdia repulsiva i agressiva, i aquesta és la seva obra magna, un enrenou cridaner (el seu globus ocular literalment se surt de l’òrbita en un efecte especial) d’acudits obscens compromesos amb la perversitat i la repulsió. És l’únic especial que mostra regularment membres del públic tapant-se els ulls. No és per a tothom, però per a aquells de nosaltres als quals ens agrada gemegar entre riures, és una delícia.

Sherman mostra les seves cartes des del principi amb un cameo del director de Pink Flamingos, John Waters, que interpreta un director d’escenari amb auriculars que li diu: “Surt a fora i recorda'ls perquè Déu va inventar la bossa per vomitar”.

Ella el fa sentir orgullós. Sherman (Squirm és el seu alter ego artístic) és més coneguda per la seva feina en Saturday Night Live, on periòdicament ha introduït la seva estètica sagnant i viscosa. Però aquesta és una versió pura i sense talls, amb un elaborat disseny de so, animació i un decorat que sembla tret d’un somni de Pee-wee Herman després de veure totes les pel·lícules de Saw una rere l’altra.

Amb un discurs ràpid i carregat de cafeïna, Sherman fa acudits tan gràfics que podrien qualificar-se de ginecològics. Però hi ha un refinament en aquest caos, perfeccionat després d’anys de gira, i un amor per la comèdia integrada en fragments que es burlen lleugerament d’innumerables elements, com el treball amb el públic, Seinfeld, les diatribes polítiques i l’humor obscè de mala qualitat. (“Per què li diuen arribar a l’orgasme? No és un assoliment. Hauries d’avergonyir-te”). Tot s’interpreta amb una picada d’ullet irònica i un sentit exagerat de l'absurd.

L'especial d'Adam Pally

Mentre que Sarah Sherman agredeix els espectadors, Adam Pally els suplica l’aprovació, amb plena consciència, amb incomoditat, de manera patètica. A An Intimate Evening With Adam Pally, fa acudits i canta cançons, però sobretot es preocupa, expressant la seva ansietat per portar a terme l’espectacle, aconseguir els drets de la música que necessita i mostrar la seva papada. "Podem aconseguir un càmera més alt?", pregunta entre parèntesis. El seu encantador espectacle és un monòleg musical i un documental sobre l’artista entre bastidors, però en el millor dels casos, és una paròdia a l’estil de Christopher Guest de tots dos.

Entre actuació i actuació en el Bell House de Brooklyn, Pally crida al director per dir-li que no vol fer un especial estàndard i per preguntar-li repetidament, amb total serietat, quin és el sentit de tot allò. A l’escenari, és una paròdia dels monòlegs de tipus confessional. Però hi ha una lleugeresa en tot el projecte. Pally és un intèrpret summament relaxat, tant en les cançons com, sobretot, en les paròdies de si mateix autohumiliant-se. D’alguna manera, la seva actuació ens fa continuar animant-lo. És inclús commovedor quan diu erròniament: "Pensava que guanyaria un Emmy, com Bo Burnham".

Pally i Sherman han creat especials personals amb una sensibilitat poc ortodoxa. Un es mira el melic i l’altre mira més enllà per veure les entranyes que hi ha sota. El disseny i la feina de càmera són millors que els de la gran majoria dels especials que es poden trobar a YouTube. I és difícil imaginar que qualsevol dels dos encaixi fàcilment a Netflix, que ha destinat cada cop més recursos a esdeveniments en directe, programes d’humor i estrelles dels pòdcasts.

Si l’oferta de Paramount té èxit (la qual cosa sembla improbable després de la segona negativa dels directius de Warner), en el millor dels casos podria comprometre’s a produir programes especials artísticament ambiciosos per reconstruir la reputació d’un dels seus canals de cable propi, Comedy Central. El pitjor escenari? Que John Oliver, imant d’Emmys, fos apartat del seu càrrec a HBO enmig d’una boira de rumors polítics, de la mateixa manera que ho ha estat Stephen Colbert, líder d’audiència del late night, a CBS, canal de Paramount.

Tot són especulacions en aquest moment, però la consolidació d'aquest panorama de l’entreteniment no beneficia ningú, només uns pocs executius. Certament, no beneficia els artistes emergents.

Això obre la porta a alternatives més petites, entre les quals el servei d’estríming Dropout, una plataforma molt selectiva que ha apostat deliberadament per especials elegants i poc convencionals, en lloc de fer èmfasi en la viralitat i el llarg abast. Aquest any ha augmentat la seva producció de monòlegs, que ha culminat amb l’hora d’entreteniment astut d’Aparna Nancherla, Hopeful Potato.

En un plató amb una butaca, llibres i una catifa, l’obertura presenta un ambient discret mentre ella diu amb ironia i un to monòton: "Dubto en començar amb una pregunta més poca banal, però, algú més s’està oblidant de matar últimament?" A continuació, passa a una escena d’ella mateixa entre el públic, partint-se de riure. Aquestes dues versions d’ella mateixa, una actuant i l’altra observant, es troben al final per a un tancament. Entremig, Nancherla parla de deixar l’stand-up només per poder tornar, de no voler tenir fills ("Suposo que per a mi és com que, en algun moment, s'ha de posar fi a la franquícia") i del baix nivell "d’humor teatral".

Aquesta part perspicaç, que es burla dels acudits cursis, es basa en la idea que, quan es tracta de l’èxit de la comèdia, el context és important. Per això els artistes atrevits necessiten la plataforma adequada.