Salvador Alsius: "A TV3 se li pot aplicar una eutanàsia ràpida... o donar-li una vida fructífera mentre es pugui"

BarcelonaDes de la galeria del Col·legi de Periodistes on fem l’entrevista, a la rambla de Catalunya barcelonina, es veu el número 13. Allà hi havia la redacció d’El Món, el diari on treballava Salvador Alsius quan va rebre la trucada d’Alfons Quintà convocant-lo amb urgència per ingressar en l’equip inicial de TV3. Qui va ser director i presentador dels primers Telenotícies migdia ha publicat Com TV3 no hi ha(via) res (Pòrtic), un llibre que podria passar per unes memòries, però que en realitat és l’intent de perfilar els primers anys del canal públic català, per si això ajuda a pensar com es pot recuperar el tremp inicial, però amb el marc mental que pertoca al 2021.

En queda alguna cosa, de la TV3 del 1983?

— Sí.

Què en queda?

— El que és bàsic i fonamental: la voluntat de servei públic i la preservació, defensa i impuls de la llengua. I encara un tercer element, que seria la voluntat de fer una televisió de qualitat. Això s'ha mantingut sempre, amb les oscil·lacions que es vulgui i les apreciacions subjectives. Perquè cada català porta un entrenador del Barça a dins... i un cap de programes de TV3. Fins i tot en èpoques en què m'he identificat menys amb els directius, fos perquè no m'agradaven, fos perquè jugaven a fotre'm a mi, en general hi tinc una gran admiració. El títol del llibre vol dir moltes coses, però no pas que la d'abans era bona i la d'ara ha decaigut.

Comencem parlant de servei públic, doncs. Hi ha veus que diuen que TV3 ha deixat de ser la televisió de tots. L'anècdota que explica, de guàrdies civils demanant adhesius de TV3, costa d'imaginar que pogués passar avui. ¿És pel clima polític polaritzat o hi ha també una responsabilitat de la cadena?

— Segur que hi ha un repartiment de culpes per fer. Però crec que no hi ha tant una voluntat política determinada com una decisió irremeiable de caràcter empresarial i econòmic. Salvant les distàncies, què fa una televisió que té un públic amb iaios? Doncs programa pel·lícules de cowboys. A TV3 tenim catalanets? Doncs donem-los el que els agrada. I si els altres els podem salvar, fantàstic... però aquests retinguem-los. Ara bé, és cert que s'ha posat més complicada la recuperació de tot un altre sector.

I pel que fa a llengua? L'estrena d'una sèrie com Drama va encendre un debat sobre si TV3 havia abandonat també aquesta missió.

— Una sola sèrie té una incidència molt petita en el procés de salvaguarda de la llengua. És una estratègia per enganxar públic d'una determinada edat. Vaig mirar un episodi i mig de Drama, per curiositat professional. No m'agradava i la vaig abandonar, però dono per fet que ningú de TV3 va pensar "Tant se li'n fot", sinó que volia enganxar noves audiències. Insisteixo: la incidència és petita, si es compara amb tot el que està passant a l'ensenyament: que es toleri la quantitat de classes que es fan en espanyol als instituts, de pobles, suburbis i ciutats, o que s'hagi abandonat l'aposta pel públic infantil.

"TV3 es morirà", escriu.

— Però és que la BBC també es morirà. I la BBC és la mesura dels mitjans públics a Europa. Hem viscut d'un model que engega el 1926 i aquest model està en crisi. La televisió ho té difícil, en general, perquè la gent marxa a les plataformes. Doblement difícil ho tenen les televisions públiques, perquè no poden recórrer a les banalitats. I triplement difícil les petites, perquè no són competitives. Així és difícil augurar-li un futur gaire esplendorós. Això és imparable. Morirà. Se li pot aplicar una eutanàsia ràpida. O creure que hi ha marge perquè aquest ens tingui una vida fructífera mentre pugui. El que cal és la determinació obstinada i la imaginació professional, que ja no poden ser les del 1983. S'ha de sortir del marc mental actual.

¿Avui dia parlaríem tant d'Alfons Quintà, el primer però efímer director de TV3, si no hagués acabat matant la seva dona i suïcidant-se?

— Probablement el Jordi Amat no hauria escrit el seu llibre perquè la narració no hauria tingut tanta força novel·lesca. Però el seu paper va ser fonamental.

Li feia por reconèixer-li els mèrits?

— M'ho vaig plantejar, esclar. Em deia: "Segur que hi haurà gent que dirà «T'has dedicat a blanquejar-lo»". Però a partir d'una certa edat tens menys manies i penses: "Que toquin el flabiol". El que havia de fer aquí és deixar clar que m'arrenglero amb tothom que pensa que era un personatge odiós. Al principi del seu capítol recullo tots els adjectius i epítets que s'han publicat sobre ell. Duríssims, esclar. Gairebé un centenar, que llisto l'un darrere l'altre. I, després, en una línia a part, dic: els subscric tots. Però, a partir d'aquí, permeteu-me que em senti alliberat per traslladar-me amb la memòria en aquell moment i explicar com vivíem la relació amb ell. Com era de maleducat, però també com de genial. Volia ser equànime, a l'hora de situar la persona en aquell moment, amb virtuts i defectes.

Una de les preguntes que planen sobre la seva figura és com va poder estendre el seu imperi de terror, vexacions i misogínia sense que ningú dels que estaven a la televisió li parés els peus, fins que va ser destituït per Joan Granados.

— Vull dir una cosa. En aquell moment, i això és de les poques coses que he preguntat per assegurar-me'n, a ningú li consta cap acte d'assetjament sexual. Fatxenderia sí: presumia de totes les conquestes. I se'n coneixen abusos d'abans i de després. Però de la seva etapa a TV3 no em consta.

Però per què s'anava aguantant?

— Doncs perquè era un motor molt important. Hi havia un lideratge clar i reconegut. I quan et trobes a la vida amb una persona de les que ara en diríem tòxiques, i estàs fent-hi un camí, a vegades esperes que allò canviï, que hi hagi una bona bifurcació per separar-te'n... però vas tirant. Sí que recordo pensar: "Sort que l'han fet plegar". Un dia més i... allò era el caos. Era clarivident per tirar endavant, però en molts altres aspectes s'estava arribant a una situació insostenible.

L'hem vist rere el taulell del Telenotícies, vestint esmòquing per presentar el Blanc o negre. Probablement el lector del llibre se sorprendrà quan vostè confessa la sorpresa de ser fitxat a TV3 tot i ser "una mica roig i amb un rampell anarquistoide".

— Bé, era jove i havia fet un periodisme molt militant. Era en un segon cercle dels anomenats huertamaros, la gent que va anar creixent al voltant de l'enyorat Josep Maria Huertas. Era allò que si als anys setanta colaves un paràgraf al Diari de Barcelona sobre una manifestació amb 20 paios cridant consignes et semblava que havies sacsejat l'estaca de manera potent. Per això vaig canviar la carrera d'arquitectura per la de periodisme, de fet: perquè em pensava que fent periodisme podia salvar millor el món i em pensava que el podia salvar jo sol! Però sí, em considerava combatiu, una mica guerriller. No m'agradaven les imposicions jeràrquiques. Era un jove rebel.

Va dubtar a l'hora d'afegir-se al projecte de TV3?

— Groucho Marx deia que mai es faria soci d'un club que admetessin un membre com ell. Jo li vaig donar la volta a la frase: si en aquest club volen una persona com jo, potser sí que val la pena i potser sí que tindrem la independència periodística. Però els antecedents de Pujol amb els mitjans de comunicació no eren gaire falaguers. Ara bé, a l'equip inicial de TV3 hi predominava la gent independent. Entre altres coses, perquè la pregunta del Quintà era: "Tu ets d'algun partit polític?" I l'hi preguntava a la gent que no venia pas amb el carnet a la boca. Bé, amb algunes excepcions, perquè la cèl·lula del Roures, per exemple, va venir completa.

Però Convergència no devia renunciar a tenir una influència, sobre el que passava allà a dins i com s'explicaven les coses.

— (Pausa.) Hi havia alguns filtres, segur. I una mena de nebulosa amb alguns càrrecs intermedis. Com que la redacció era prou complexa, amb diferents seccions i edicions del Telenotícies, si es colava alguna cosa mai sabies d'on havia caigut. Allò que en diem els discos sol·licitats. I a vegades tens febleses davant de coses per les quals potser et podries plantar més. Però molts d'aquests afers eren coses tan menors... Una vegada van arribar unes imatges de l'Obiols que, per un problema tècnic, eren inservibles i no es van emetre. Els socialistes van posar al crit al cel, hi veien una mà negra. No vull dir que no hi hagués coses. Hi havia corretja i voluntat d'ús. Però era més sofisticat, no tan barroer.

El llibre s'atura quan encara presenta el Telenotícies. No diu com marxa ni explica res de la seva etapa com a xòuman. Ho guarda per a un segon volum?

— No crec que em doni per a un segon llibre... Tot el que explico de mi és perquè em sembla que aporta al relat de conjunt sobre què és significatiu per a TV3. Historietes personals que no tenien més interès que la part anecdòtica me les he saltat. He assumit fer-ho personalitzat perquè podia funcionar millor literàriament, però la intenció no era fer les meves memòries.

Va intentar unir espectacle i llibres, amb La caixa sàvia. Segur que hi ha alguna història per explicar.

— Era un concurs cultural per parlar de llibres al 33. Vaig agafar l'Un, dos, tres, vaig estudiar-ne l'estructura profunda del joc i el vaig subvertir. El cas és que em vaig veure a venir la pedregada, així que, com que tenia bons tractes amb La Cubana, vam preparar amb ells unes reaccions falses després de la nit del primer programa. Era gravat, esclar, però vam fingir que sortíem a la Rambla a veure què li havia semblat a la gent: una prostituta amb un gosset, una parella que sortia del Liceu, un paio amb jersei d'intel·lectual que es queixava de la superficialitat... Era, esclar, una vacuna conra les crítiques que em veia a venir del sector. Però la vacuna no va funcionar. Em van caure unes hòsties de tot arreu...! Enlloc no estava escrit que tots els programes de llibres haguessin de ser com l'Apostrophes de Bernard Pivot.

He deixat per al final la pregunta inevitable. En el llibre es rebel·la una mica contra això de ser "l'home dels sants" per la secció que feia al Telenotícies. Quan diu que ho va ser "per bé o per mal", intuïm que va dur aquesta llufa més temps del que hauria volgut.

— A veure... He d'agrair a tota la cort celestial la projecció que em van donar... L'èxit d'aquella secció va superar totes les expectatives. Però, alhora, em va etiquetar com a periodista costumista i això em resultava enutjós. Perdoni, que tinc dues llicenciatures i vull fer un doctorat... Però, en fi. No m'ha agradat mai queixar-me. Quanta gent voldria ser al nostre lloc?

No li ha molestat mai la fama?

— Home, si vas en metro llegint i se t'enganxa un pesat i s'hi està dotze estacions... és una llauna. Però qui no vol pols que no vagi a l'era. És un símptoma de reconeixement. El cas és que soc tímid de mena i aleshores em causava algunes pertorbacions. Al final, m'ho agafava per la via de pensar que la gent era simpàtica.