Zapatero i els tertulians de guerrilla

José Luis Rodríguez Zapatero, entrevistat a Onda Cero per Carlos Alsina, ha criticat que l’emissora tingui contractada Ketty Garat, de The Objective, com a tertuliana. Resulta antipàtic veure un expresident criticant ad hominem una periodista, per molt que li resulti incòmoda i hostil. Si ha publicat alguna informació falsa, té instruments legals al seu abast per buscar una rectificació o, si escau, una indemnització. La queixa pública, fins i tot encara que estigui carregada de raons, resulta estèril i contraproduent, i avui tota la galàxia del mitjà alimentava el clàssic martirologi que entonen aquesta tipologia de digitals agres. La fórmula és coneguda: mentre ploren i es fan els perseguits, van fustigant els seus enemics polítics des de tribunes de luxe amb dossiers de procedència dubtosa que massa sovint acaben en no res. 

Ara bé, dit això i més enllà d’aquest cas concret, la presència de determinades veus a les tertúlies és clarament una anomalia funcional del sistema mediàtic (que certament no es resoldrà amb míster Talante arrufant les seves icòniques celles davant un micròfon de ràdio). Sota la noble etiqueta del debat dialèctic des de sensibilitats oposades el que els grans mitjans ofereixen no és pas la recerca dels grisos des del relat polièdric sinó un espectacle lamentable on determinats perfils actuen com a quasiportaveus dels partits. Zapatero hauria pogut il·luminar aquest problema sense centrar-se en un nom, sinó en el fracàs estructural. I verbalitzant que també l’esquerra s’ha dotat de tertulians de guerrilla. Ara bé, la solució —que mai no arribarà, no soc pas il·lús— hauria de venir del gremi. Són els periodistes que segueixen els estàndards de l’ofici els qui haurien de negar-se a participar en depèn quins circs i al costat de depèn quins trabucaires de l’opinió. Ningú, esclar, farà el primer pas.