Així sonen els Mundials de futbol

BarcelonaEn plena competició per obtenir el títol honorífic de cançó de l’estiu, Live it up, una peça de beats accelerats, teclats histriònics i cors entusiastes ja s’ha col·locat a la pole de sortida. Està interpretada per Nicky Jam, Will Smith i Era Istrefi i, encara que no s’hi senti cap paraula en rus -és en anglès i castellà-, és l’himne oficial del Mundial de Rússia que va començar dijous a Moscou amb una cerimònia en què Robbie Williams va posar la música i també la polèmica.

Tan esperada com la mascota o la pilota oficial és la cançó o himne del Mundial. Una tradició que va començar al Mundial de Xile 62 amb El rock del Mundial, la primera cançó oficial acreditada d’un esdeveniment d’aquestes característiques. El tema, que encara es balla a les discoteques oldies de Santiago, el cantaven els Rumblers, i sona en consonància amb la moda de l’època, tot just abans de la British invasion i l’aparició dels Beatles, els Kinks i companyia. Rock’n’roll d’inspiració nord-americana que podria passar per una versió de Buddy Holly o Eddie Cochran.

Des de llavors, cada Mundial de futbol ha tingut la seva cançó. Algunes han passat sense pena ni glòria (algú recorda el disco-funk nipó de Let’s get together now, del Mundial 2002, o l’embafadora Gloryland dels Estats Units 94?), però d’altres han fet fortuna, sobretot La copa de la vida de Ricky Martín (França 98) i el Waka waka de Shakira per al Mundial de Sud-àfrica (que suma dos mil milions de reproduccions a Youtube). El pop ha sigut el dominador del gènere, però alguns països organitzadors van decantar-se per tirar d’arrels, com la sarsuela de Plácido Domingo ( El Mundial, Espanya 82), i d’altres per peces més simfòniques, com en el cas de l’himne que va compondre Ennio Morricone per a l’Argentina 78. Menció a banda mereix la cançó oficial del Mundial d’Itàlia 90, Un’estate italiana, interpretada per Edoardo Bennato i Gianna Nannini amb la producció de l’oscaritzat Giorgio Moroder, un dels pares de la música disco i productor d’artistes com Donna Summer o David Bowie.

Però la relació entre el pop i el Mundial de futbol no s’acaba amb la cançó oficial, segueix amb els temes que, sovint, han promogut les mateixes federacions per animar la seva selecció. Aquí els reis són, no podia ser d’una altra manera, els anglesos. Tot i que la que té més fama és Three lions de The Lightning Seeds, un grup de la segona divisió del britpop, aquesta va publicar-se coincidint amb l’Eurocopa del 96. Per a cites mundialistes trobem noms com New Order (amb un tema synthpop marca de la casa i la col·laboració del migcampista del Liverpool John Barnes fent un rap), Echo and the Bunnymen i les Spice Girls, entre d’altres.

Ja sigui promogut per la FIFA, la Federació o una televisió (sortosament, aquesta vegada La Sexta no s’ha atrevit a promoure un altre Opa, vamos a por el Mundial, com el 2006), el que canta la graderia no ho pot forçar ningú, són els mateixos aficionats els que trien els seus propis himnes. En aquest sentit, tot i que Seven nation army dels White Stripes segueix sent hegemònic, els argentins ja s’encarreguen d’aportar color amb emocionades versions de la Creedence ( Bad moon rising adaptada a Brasil, decime qué se siente el passat Mundial) o del Despacito (en el d’aquest any) per cantar joies a Diego i Lionel.