L’APUNT DEL MUNDIAL

Espanya: autodestrucció retransmesa en directe

L’eliminació començava amb la impunitat de Florentino, seguia amb el debat de les vaques sagrades i acaba amb Hierro sentenciat i Rubiales a la corda fluixa

Ahir va ser un dia de molta ressaca entre els seguidors de la selecció espanyola. I no precisament perquè haguessin begut per celebrar res. En tot cas, per oblidar unes setmanes grotesques que van acabar amb la roja eliminada per la porta del darrere. Fem memòria?

Tot comença amb Florentino Pérez i la desesperació d’un president que necessitava un entrenador amb urgència. Passava que tothom li va tancar la porta als morros fins que algú -diuen que Sergio Ramos- li va proposar un tal Julen Lopetegui. “Però, president, si és el seleccionador espanyol i som a dos dies del Mundial!”, es devia sentir al Bernabéu. “I què? Som el Reial Madrid”, devia respondre ell.

La resta de la història és coneguda. Fitxatge llampec i Luis Rubiales quedant amb el cul a l’aire. Un Rubiales que va reaccionar destituint el seleccionador -al meu entendre, l’única opció possible-. L’aparell propagandístic afí a Florentino no va trigar a posar-se en marxa. I ara que s’ha trencat el carro, reparteix novament metralla per convèncer tothom que Rubiales és el dolent de la pel·lícula. Al president de la RFEF li esperen setmanes delicades. Tan delicades que fins i tot pot arribar a perillar el seu càrrec. Temps al temps.

Mentre Rubiales avisava els artificiers per desactivar la bomba de Florentino, va designar Fernando Hierro com a entrenador. Dir que és un mal tècnic després del paperot que li va tocar fer en aquest Mundial seria ser injust. Per més que fos el director esportiu de la selecció, ni havia fet la convocatòria ni havia entrenat els futbolistes. Ara bé, també és cert que se li van veure bastants defectes i poques virtuts. Per més que donés a entendre que ell volia seguir, és evident que està sentenciat. I el relleu? Sona el nom de Luis Enrique. Però, siguem sincers, tenint en compte l’incendi a la roja, que ell té urticària als periodistes i que els que segueixen la selecció són gairebé els mateixos que cobreixen l’actualitat del Reial Madrid... potser que anem a buscar un bol gegant de crispetes i ens asseguem per gaudir de l’espectacle.

I entremig, els jugadors, que han passat més desapercebuts, a l’ombra del xou que havien muntat els de dalt. Però el seu recorregut a Rússia ha evidenciat que el vestidor, si no està trencat ja, li falta ben poc. Ja han transcendit les primeres informacions que parlen d’un divorci entre el capità Sergio Ramos i alguns noms importants de la selecció, accentuat després del cas Lopetegui. Un Ramos que, amb 32 anys, no estava gaire en forma, almenys per al Mundial. Tot i que ell ja ha dit que no renunciava a la roja i que si algú el volia fer fora seria amb els peus per davant.

Qui ja ha dit que marxa per voluntat pròpia és Andrés Iniesta. O, més ben dit, prefereix anar-se’n abans que el facin fora: va quedar assenyalat a Rússia -i contra Rússia-. També Piqué hauria de deixar la selecció. Almenys, això va dir fa un parell de temporades.

Ara bé, el gran sarau és a la porteria. David de Gea marxa del Mundial amb l’honor dubtós d’haver fet una única aturada -set xuts entre els tres pals, sis gols encaixats- i d’haver transmès menys seguretat que Remedios Amaya al Festival d’Eurovisió. Hierro no es va atrevir a canviar-lo, tot i que tenia Kepa a la banqueta. Se suposa que el porter de l’Athletic serà el futur titular de la selecció. Perquè ja es veu que l’opció Pepe Reina (35 anys) queda relegada a hipotètiques celebracions a la Cibeles.

S’ha de ser molt prudent a l’hora de fer servir la paraula ridícul en l’esport, però és que en aquest cas és l’adjectiu que més li escau a Espanya al Mundial. És difícil fer-ho pitjor en tan poc temps.

Més continguts de

El + vist

El + comentat