Mundial Rússia 2018

No devem haver canviat tant en 20 anys

Moltes coses que van funcionar en l'última generació de França i Croàcia el 1998 encara valen per a Rússia

Crec que esperava unes altres conclusions de l'exercici de rebobinar 20 anys enrere i ara no sé si les que he trobat m'agraden o em preocupen. He entès, per exemple, que hem eixamplat la mirada a 16:9 i que abans la vida es comprimia en un 4:3 extremament quadriculat, però, més enllà de formats audiovisuals, equipacions menys arrapades, recursos mèdics molt precaris, marcatges més individuals i disposicions tàctiques més flexibles, no he acabat de trobar el contrast futbolístic que 20 anys m'anunciaven. Moltes de les coses que van funcionar en l'última gran generació de França i Croàcia a la Copa del Món del 1998 poden valer avui per als actuals equips per coronar-se campions al Mundial de Rússia.

Qui potser voldria alterar el temps i jugar aquella semifinal amb eines de l'actualitat és Laurent Blanc, a qui el VAR podria retirar l'absurda targeta vermella per agressió –lleu, tot s'ha de dir– que li va impedir disputar la gran final contra el Brasil davant la seva afició.

La resta de detalls fan saltar menys d'època en època. Podem mirar aquella semifinal a l'estadi de Saint-Denis pensant que Zidane, cada cop que arrenca en conducció per buscar un xut a la frontal de l'àrea, està fent el mateix que farà Pogba en qualsevol arrencada poderosa de camp a camp.

També és fàcil comparar cada cavalcada exterior d'un jove Henry amb les que pugui traçar Kilian Mbappé des de la banda dreta.

Les incursions des del lateral de Lizarazu i Thuram, autèntic protagonista de la final amb dos gols sorprenents, podrien repetir-se si Pavard i Lucas Hernández es projecten bé a l'atac.

I a dalt la cosa estarà en mans d'un davanter corpulent (digue-li Guivarch, digue-li Giroud) i d'un atacant més dinàmic (fa 20 anys era Djorkaeff, ara ho seria Griezmann).

Els paral·lelismes no són només individuals. La solidesa del 4-4-2 d'aquella França d'Aime Jacquet equival, amb els matisos dels anys, a l'actual esquema de l'equip de Deschamps, que recull sense manies el seu 4-3-3 a camp propi per no tenir fissures a la zona central.

La feina que feien Petit, Karembeu o Deschamps ara la fan Kanté o Matuidi, i el cor de l'àrea segueix, amb el triangle que formen Varane, Umtiti i Lloris, tan ben protegit com ho estava el de Blanc, Desailly i Barthez.

Croàcia no sortirà diumenge amb defensa de tres i carrilers, però sí que voldrà anar a l'atac com en alguns moments va haver de fer l'equip de Miroslav Blazevic el 1998.

Els fils al mig del camp els seguiran portant els dorsals 7 i 10, actualment Rakitic i Modric i llavors Asanovic i Boban, que també era capità. I el pes que tindrà el joc per fora, amb les associacions al voltant de Perisic i Rebic, tornarà a ser decisiu per als interessos croats com ho va ser amb Jarnic i Stanic.

Potser aquesta Croàcia d'ara té més geni que aquella a la qual Suker va donar vides extra amb la seva picardia, defensarà més compactadament i tindrà més capacitat de fer mal en transició que ara fa 20 anys. Això li garantirà combativitat. Ara caldrà veure si n'hi ha prou per tombar la nova França de sempre.

Més continguts de