L’APUNT DEL MUNDIAL

Quan els futbolistes van desertar de França

Alguns jugadors nascuts a Algèria van utilitzar el futbol per lluitar per la independència

El primer cop que la selecció francesa va tenir opcions reals de ser campiona del món, el 1958, també tenia jugadors amb arrels africanes com ara. Bé, no és cert. En veritat no eren jugadors amb arrels africanes. Eren africans, ja que eren nascuts a les colònies que els francesos encara controlaven a l’Àfrica. Amb dos jugadors nascuts a Algèria a l’equip titular, França tenia una generació daurada amb serioses opcions de ser campiona en el Mundial del 1958 a la fase final de Suècia, però, tot just dos mesos abans del torneig, aquests dos jugadors, Mustapha Zitouni i Rachid Mekloufi, van desaparèixer.

Mustapha Zitouni era un central contundent que jugava al Mònaco. I Rachid Mekloufi, un davanter que brillava al Saint-Étienne. El seleccionador Albert Batteux confiava molt en ells, però es va quedar glaçat quan pocs mesos abans del torneig va començar a rebre trucades de la Federació i de la policia en què li explicaven que Zitouni, Mekloufi i altres jugadors professionals de la Primera Divisió francesa nascuts a Algèria havien creuat il·legalment la frontera amb Suïssa i Itàlia. Al cap d’uns dies, tots van aparèixer a Tunísia. Els jugadors havien sigut reclutats pel Front d’Alliberament Nacional (FLN), l’organització que lluitava per la independència algeriana fent servir vies polítiques i armades. I també mediàtiques, com aquesta. El FLN, per denunciar els crims que cometia l’exèrcit francès a la seva terra, va anar contactant amb aquells futbolistes i els va convèncer perquè marxessin per crear a Tunísia una selecció de futbol que exercís de portaveu de la seva causa. L’abril del 1958, doncs, Mekhloufi i Zitouni es van escapar d’una concentració de la selecció i van travessar la frontera suïssa ajudats per membres del FLN. Cinc jugadors més d’equips de Primera van creuar la frontera italiana, i tres més, la suïssa, tot i que el cas més sonat era el de Mekhloufi i Zitouni, ja que eren internacionals i tots dos estaven complint el servei militar. Per tant, passaven a ser desertors.

Al final, 33 futbolistes, molts dels quals arribats des de França, i altres des d’Algèria, es van reunir al voltant d’un terreny de joc. El més veterà era Ben Tifour, que havia disputat el Mundial de Suïssa el 1954 amb la selecció francesa. El govern francès va protestar i, quan es va assabentar de les intencions del FLN d’organitzar una gira, va demanar a la FIFA que sancionés tots els equips que acceptessin jugar contra els rebels. Malgrat tot, l’equip del FLN va jugar durant quatre anys més de 90 partits, gairebé sempre amb equips de governs socialistes que donaven suport a la seva causa, com l’Iraq, la Xina, el Vietnam, Bulgària, Hongria, el Marroc i Iugoslàvia.

La selecció francesa, improvisant una mica per la pèrdua de dos titulars, igualment va aconseguir ser tercera, i es va quedar a un pas de la final. Mekhloufi i Zitouni mai van poder jugar un Mundial, però aquell estiu del 1958 van poder conèixer persones com Ho Chi Minh i el general Võ Nguyên Giáp al Vietnam, o el president de la Xina, Zhou Enlai. Finalment, el març del 1962, França i Algèria van firmar els Acords d’Évian i va néixer un nou estat sobirà. I Mekhloufi va poder ser l’entrenador de la selecció algeriana quan aquest país va jugar el Mundial del 1982.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat