La pissarra del Mundial

La generositat del punta en els contraatacs

L'actuació de Lukaku en els grans gols de Bèlgica ha sigut decisiva

Són preciosos, els contraatacs. Deu ser la velocitat ferotge amb què es despleguen, o aquella energia desesperada dels defenses per intentar evitar una tragèdia que es va veient venir. Si la càmera enfoca el porter, li notes una certa mirada de terror, conscient que serà sí o no. Que està venut però que potser ho salva. Tenen una força cruel i addictiva, els contraatacs.

I és curiós perquè no tenim catalogada la lliga espanyola com una competició especialment agressiva en això, tot i que cada cop hi ha més equips que dominen les transicions i s’aprofiten de la inèrcia associativa d’un dels contrincants. Un ataca, l’altre prepara el contraatac. No tinc la sensació que aquest Mundial de Rússia estigui sent especialment res, però la meva mirada s’ha guardat a la retina un parell de contraatacs meravellosos. I els hi he trobat un punt en comú: tenen un punt de generositat que em commou, perquè neix del jugador que acostumem a considerar més egoista. El davanter.

El primer gran contracop és el de Mèxic contra Alemanya. L’equip d’Osorio provoca una pèrdua de pilota a prop de la frontal de l’àrea i, des de la recuperació, activa una transició magistral.

Héctor Moreno busca la passada més profunda i troba en punta Chicharito Hernández, que s’activa per iniciar una cadena de moviments verticals preciosos. Hummels cau en el parany i surt de zona, arrossegat per Chicharito, que entén la jugada en la seva globalitat, descarrega de cara per fer paret amb Guardado i dona temps a Hirving Lozano perquè voli cap a l’àrea.

Chicharito és mig gol, però si arriba a voler ser-lo tot, no hauria pogut generar l’èxit de l’acció.

Sento el mateix quan reviso els dos grans gols de contraatac de Bèlgica en aquest Mundial i remiro l’actuació de Lukaku. La primera genialitat és la del 3-2 contra el Japó al temps afegit i que l’implica sense pilota; la segona, el 0-2 al Brasil, li reclama tota la seva potència en possessió. Són dues habilitats diferents –i diferents, sobretot, en el desig d’intervenció– que s’entreguen al bé col·lectiu i que considero una delícia en els temps egocèntrics que corren.

Anem al primer. Quan Courtois activa la conducció de De Bruyne (en un córner que segueixo sense entendre per què el Japó no va servir en curt), Lukaku és l’home més allunyat. Queda lleugerament obert a la banda, però a plena velocitat detecta la situació, calcula adversaris i genera l’espai decisiu (atraient Nagamoto) perquè Meunier irrompi i faci una centrada que cedeix a Chadli.

En el segon contraatac, la lectura és similar, però amb una execució diferent. Lukaku rep d'esquena, protegeix la pilota i inicia una conducció poderosa per obrir camí mentre De Bruyne consolida l’escletxa a la zona de Marcelo. Quan Lukaku li farà la passada, el migcampista del City té l’avantatge que al principi no tenia. Després s’inventa un xut preciós que completa la genialitat, però que neix de l’acció tàctica del seu company. Un davanter. El teòric egoista.

Queda per a un altre capítol sobre la generositat dels puntes el gest d'ahir de Kane avisant Maguire que li netejarà la rematada abans del córner.

Més continguts de