Un professor d’escola triomfant al Mundial
Cap d’esportsEls dies abans del partit dels quarts de final del Mundial entre França i l’Uruguai, el seleccionador de l’equip sud-americà, Óscar Washington Tabárez, va aprofitar una pregunta en una roda de premsa per reivindicar que el 6% del PIB de l’Uruguai es destini a l’educació, tal com s’està debatent aquests dies al Parlament del país. Als seus 71 anys, Tabárez, que camina amb crosses per culpa d’una malaltia degenerativa, s’ha convertit en el símbol d’aquest menut país que, sempre que juga a futbol, es converteix en un gegant. “L’Uruguai és un país petit entre veïns grans, i és gràcies al futbol que, per un moment, somiem a ser els millors. El futbol ens ha ensenyat a somiar i lluitar; forma part de la nostra identitat. Però no ens podem oblidar que el futbol és com una escola, però les escoles encara són més importants”, ha explicat sovint el tècnic, batejat amb el sobrenom de Maestro precisament perquè durant molts anys de la seva vida va fer de mestre en una escola.
Exjugador de futbol, el 1979 va penjar les botes després de lesionar-se de gravetat al genoll i va començar a fer de mestre d’escola. De dia, treballava amb els nens i, de nit, es preparava per poder tenir el títol d’entrenador. Tabárez treballava en una escola al barri de Cerro, a l’oest de Montevideo, a l’escola número 189. Després va passar a l’escola número 30 (la major part d’escoles de l’Uruguai són conegudes així, per la seva numeració), on arribaria a ser director. Van ser anys durs: era en un barri humil, sense recursos i amb una dictadura militar. “Va caldre ser imaginatiu per garantir als joves una bona educació”, va recordar Tabárez, que no deixava de gaudir del futbol fent d’entrenador de clubs ara professionals, però llavors amateurs, com el Bella Vista, el Danubio (un club fundat per immigrants de l’est d’Europa) o el Wanderers. Tabárez, doncs, era mestre d’escola i entrenador de primera divisió. I ho feia tan bé que el 1983 va arribar per primer cop a la selecció uruguaiana sub-20, amb la qual va guanyar l’or al Torneig Panamericà. D’aquella època en queda una fotografia a l’escola del barri de La Teja, al centre de Montevideo: hi surt acompanyat d’alumnes davant d’una pissarra en què hi havia escrit “Uruguay campeón”, amb bata blanca. El 1987, finalment, va abandonar la feina de mestre quan va fitxar pel Peñarol, un dels dos clubs grans de l’Uruguai, amb el qual guanyaria la Copa Libertadores ja el primer any. A les escoles no hi ha tornat més per treballar, però no hi ha deixat d’anar per fer xerrades.
Aquests dies, en veure a la xarxa vídeos de nens celebrant els gols de la selecció a l’escola, Tabárez s’ha emocionat. “Quan veig nens petits celebrar el gol del triomf a l’últim minut, m’emociona. Ells no oblidaran mai aquests moments, en parlaran als seus fills i el cercle de la vida seguirà. Quan estic sol miro aquestes imatges i em sento orgullós de com es viu el futbol al meu país”, ha explicat Tabárez, el seleccionador que porta més anys consecutius al càrrec de la selecció que ha arribat a Rússia. “Però tot plegat no servirà de res si els nens no saben on és Rússia”, ha recordat Tabárez, insistint que cal posar més diners al sistema educatiu. A les aules on, fa anys, ell es va formar.
