12-M: per què no et parlen d’antiracisme?
Les prioritats de la classe política s’intueixen en campanya electoral i es contrasten al llarg de cada legislatura. Tanmateix, les persones que patim racisme a Catalunya comprovem com les nostres demandes passen desapercebudes per als partits polítics convocatòria electoral rere convocatòria electoral. I malauradament aquesta realitat ja no suposa cap sorpresa per a nosaltres. Atenent la naturalesa transformadora de l’antiracisme i les condicions sociopolítiques de les persones racialitzades a casa nostra, la seva assumpció com a política pública requereix uns partits i actors polítics que responguin a una vocació de servei públic que fugi intencionadament del càlcul electoral.
Els partits polítics són conscients que l’electorat català es divideix entre els que ignoren l’existència o el significat de l’antiracisme, i aquells que, entenent el que comporta, no troben a faltar l’assumpció de les tesis antiracistes en els programes electorals. I aquesta realitat es dona, no per voluntat de l’electorat català, sinó per unes dinàmiques institucionals excloents que es tradueixen en traves burocràtiques que impedeixen que les persones racialitzades ens puguem convertir en ciutadanes de ple dret a Catalunya, amb poder de decisió sobre qui gestiona els impostos que paguem. Precisament, assumir l’antiracisme com a lluita política comportaria, necessàriament, el reconeixement d’aquest i altres greuges estructurals que emanen d’una idea de superioritat d’un grup de ciutadans sobre altres, i que es manifesta, en el camp institucional, majoritàriament a través d’omissions d’actuacions dels que podrien pal·liar aquests abusos.
Perquè en un sistema que naturalitza les violències cap a les persones racialitzades els subjectes polítics que no compleixen amb l’obligació de treballar per erradicar-les es converteixen consegüentment en còmplices. En aquest sentit, la dimensió estructural de les violències que patim les persones racialitzades a Catalunya exigeix una determinació clara dels actors polítics a favor de les tesis antiracistes, implicant les persones afectades en l’elaboració i execució de les polítiques que n’emanin.
Aleshores, si no et parlen d’antiracisme en aquesta campanya, de què et parlen els partits polítics quan al·ludeixen a les persones que pateixen racisme? Ho fan majoritàriament en dos sentits. Els que hi dediquen més temps en parlen en clau securititzadora, amenaçant d'imposar conseqüències penals diferents a les persones estrangeres que reincideixin; i la resta en són còmplices necessaris a l'assumir aquestes tesis i negar-se explícitament a tancar qualsevol opció de col·laboració amb els primers. És cert que tenim grups polítics que recullen algunes demandes de l’antiracisme entre les seves propostes; tanmateix, és igual o més cert que fa temps que aquests grups han deixat de liderar el debat sobre les persones estrangeres al nostre país, han perdut l’ofensiva i es limiten a la defensa discursiva d’aquestes propostes.
En un panorama com el descrit, la falta de dret a vot s’erigeix com la principal font de desigualtat política. Les persones estrangeres que viuen i tributen a Catalunya, i que es veuen privades d’aquest dret, representarien més d’un 17% del cens electoral si hi figuressin. Una incidència d’aquesta magnitud en l’escena política dotaria de prou forces aquest col·lectiu per obligar la classe política a treballar per erradicar violències com la segregació escolar i urbana, les detencions policials per perfil racial, el racisme immobiliari o l’alta presència de persones racialitzades entre la població penitenciària o en situació de pobresa.
Mentrestant, si la nostra lluita com a persones racialitzades no atrau la classe política perquè no constituïm cap mena de rèdit electoral, ens queda seguir remant en l'única direcció que ens resta: la lluita organitzada per fer-nos valer. Perquè no hem de ser ingènues: l’antiracisme, com totes les lluites contra les violències estructurals, existeix malgrat les institucions polítiques.
Per resumir, si no et parlen d’antiracisme és perquè fer-ho implicaria reconèixer que vivim en un sistema racialitzador, i que les persones afectades ens desenvolupem en unes condicions socioeconòmiques nefastes que en deriven, condemnant-nos a una precarietat crònica sense la qual determinats privilegis perillarien.
