20 anys de l'Estatut

El dia 30 de setembre de l’any 2005 es va segellar un gran pacte de país que va fer possible el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. El context d’aquell moment es podria resumir així: hi havia bonança econòmica, a Catalunya governava el primer tripartit amb Pasqual Maragall de president, CiU era la primera força del Parlament amb 46 diputats després d’haver guanyat les eleccions contra tot pronòstic, i a Espanya governava el PSOE de Rodríguez Zapatero després de la guerra de l'Iraq i dels atemptats terroristes del metro de Madrid. I una dada afegida, no pas menor: Zapatero havia promès solemnement que avalaria l’Estatut que sortís del Parlament català.

La política catalana d’aquell moment girava gairebé de manera exclusiva entorn de la proposta de nou Estatut. Era el gran tema, com després ho va ser el procés sobiranista en anys posteriors. La gran diferència, tanmateix, descansa en el fet que l’Estatut era una aposta per engrandir al màxim l’autogovern però dins del marc constitucional i, en canvi, el Procés era un conflicte constitucional de primer ordre, derivat en bona part de la sentència del Tribunal Constitucional que havia mutilat l’Estatut pactat a Madrid i aprovat en referèndum vinculant pel poble de Catalunya.

Aprofito aquest aniversari, 20 anys, per fer algunes reflexions que es projecten sobre l’actual situació de la política a casa nostra. El primer pensament que em ve al cap té a veure amb el concepte de la perseverança i de la voluntat. Catalunya fa dues dècades que dibuixa horitzons nacionals potents, lluitant molt i consumint moltes energies, però sense l’èxit esperat. Aquesta lluita té tot el sentit, perquè el nostre país no pot desplegar totes les seves potencialitats sense una millora substancial del seu autogovern i dels seus recursos. Ni tampoc pot donar resposta satisfactòria als problemes que s’acumulen en una societat de 8 milions de persones, amb les tensions que provoca un creixement demogràfic fruit exclusiu de la immigració. Per tant, si Catalunya vol mantenir un projecte ambiciós de país, allunyat de la mediocritat i del conformisme estèril, ha de seguir maldant per guanyar sobirania i per reforçar el projecte europeu, únic paraigua que en cas de tempesta forta ens pot protegir una mica.

Una segona reflexió que deriva del pacte de l’Estatut, que va aplegar el 80% dels diputats del Parlament d’aquella època, consisteix a afirmar que els grans temes de país requereixen grans pactes de país. No cal que siguin molts, però cal que estiguin ben triats. Sé per experiència que pactar des de l’oposició no resulta gens fàcil, però qui a més d’exercir l’oposició vol ser percebut com a alternativa de govern ha d’estar disposat a pactar temes d’envergadura, posant condicions per defensar el projecte propi. L’Estatut es va fer així. La defensa del dret a decidir, també, amb majories no tan sòlides però malgrat tot consistents. Afegeixo a aquesta reflexió que, en un gran pacte, qui té més mèrit és qui està a l’oposició, perquè el seu paper és més difícil i desagraït, però qui té més responsabilitat és el govern, que ha de saber cedir més. Crec que a la taula de la política catalana s’apilen temes de prou gruix que justifiquen una aproximació com la que apunto en aquestes línies.

Un altre pensament que deriva del pacte de l’Estatut gira entorn d’aquella utopia que si a Catalunya ens posem d’acord, a Madrid ho donaran per bo i ens faran cas. La història recent demostra que posar-se d’acord a Catalunya és condició necessària, però no suficient. Com més ambiciós resulti el projecte que planteja Catalunya, més oposició hi haurà a Madrid. L’Estat trobarà la manera de diluir la proposta catalana, de posposar-la fins que es fongui o de destruir-la directament. Aquesta evidència no ens ha d’aturar ni en el pacte ni en la proposta, però no podem viure d’un miratge que s’esvaeix al cap de poc d’aparèixer a l’horitzó. 

Una Catalunya políticament fragmentada i socialment en tensió hauria de ser un escenari evitable. En el moment d’aprovar-se l’Estatut hi havia cinc formacions polítiques al Parlament; ara n’hi ha vuit. Catalunya tenia poc més de sis milions d’habitants; avui en té més de vuit, i creixent. Si no posem el projecte de país al dia, no solament perdrem oportunitats, sinó que provocarem esquerdes que ens podem estalviar. No hi ha solucions ni màgiques ni miraculoses, com veiem en altres països més desenvolupats, més benestants i amb més qualitat democràtica que el nostre. I, tanmateix, no val resignar-se ni defugir els reptes que tenim al davant. A parer meu, cal identificar uns pocs temes realment nuclears, pactar i liderar. I tenir present que, si ho fem així, a Madrid no ens esperaran amb els braços oberts, disposats a complaure’ns. Però si no ho fem així, en algun moment haurem d’entomar el mea culpa com a país.