Assisteixo a la Nit de les Lletres Catalanes, al MNAC. Faig, amb el col·lega Xavi Bosch, de lliuradora, i n’hem pogut llegir la crònica. Donem el premi Mercè Rodoreda, de contes, que abans es deia Víctor Català (jo no li hauria canviat el nom). La gala es transmet per la televisió i la ràdio, i està molt bé que sigui així, perquè la literatura ha de ser indústria i això que en diuen glamur. Com que és una gala literària, els presentadors no fan gaires bromes. L’escenari és elegant i el guardó s’il·lumina de rosa com un llum de basar. Tinc ganes de guanyar dos premis literaris per tenir-ne dos i posar-los a les tauletes de nit. El d’abans (el tinc a la llibreria, el meu Mercè Rodoreda estimat) era de cera carbassa.
I vet aquí que, com que la gala surt per la tele, els lliuradors i premiats som conduïts a la sala de maquillatge. Hi ha canapès, que a l’autor català és una cosa que sempre l’il·lusiona. La maquilladora m'asseu i em posa les tovalloletes al coll que impediran la taca. Llavors em pregunta: “¿Vas a llorar?” No l’entenc. “Que si vas a llorar en la gala”.
Esclar, podria passar que jo guanyés un premi, l'hi dediqués a la meva mare i plorés. Ella no ho sap, i m’ho ha de preguntar per si m’ha de posar als ulls el denominat “water-proof”, un rímel a prova de sentiments. M’agrada molt aquest gest professional. A Hollywood ploren, i, en una festa literària, s’hauria de poder plorar, sobretot si penses en la pastarrufa de segons quin premi. Ella vol saber una cosa que es pensava que jo tenia calculada. Ploraré o no ploraré. Si penso plorar, que em posi maquillatge adient; a no ser, esclar, que jo vulgui tacar-me els ulls de negre, com en Joker. M’encanta la pregunta. No, no ploraré.
