El 23-F i Suárez
El 29 de gener de 1981, al consell de ministres, el president del govern Adolfo Suárez dimiteix. “Me’n vaig sense que m’ho hagin demanat [...] Me’n vaig perquè no s’interrompi abruptament aquest sistema de llibertats, pel qual he patit un gran desgast [...], però ha valgut la pena. Si el meu sacrifici va servir un dia per construir la democràcia, aquest d’ara ha de servir pera què no la destrueixin." "He perdut la confiança dels poders fàctics, he perdut l’acceptació de la premsa, he perdut la legitimitat davant l’oposició, he perdut la credibilitat d’una bona part del nostre electorat, he perdut el meu propi partit [...]”. El moment és solemne. El ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, inoportunament, demana la paraula i anuncia el nomenament del general Alfonso Armada com a segon JEME (cap de l'estat major de l'exèrcit). El president Suárez el fulmina amb la mirada.
“President, sé que un destí militar es fa per ordre ministerial i no ha de venir del consell de ministres, però és que aquest me l’ha demanat el rei!"
"Els nomenaments i destins militars –li respon Suárez– els decideix el govern i no el rei. I ja que ha sortit el tema, vull que consti la meva disconformitat". I, mirant a Rafael Arias-Salgado, que com a ministre de la Presidència és qui aixeca actes dels consells de ministres: "Aquest nomenament s’ha fet a la meva esquena, sense el meu consentiment i contra el meu criteri, que clarament expresso aquí”.
El 24 de febrer de 1981, passat el cop d'estat, es convoca la Junta de Defensa Nacional d'Espanya a les 17 h. Primer escolten el relat minuciós de Francisco Laína, secretari d’estat de Seguretat, del que va succeir dins i fora del Congrés el dia abans. La Junta la presideix el rei i hi assisteixen el vicepresident Gutiérrez Mellado, els ministres d’Interior i Defensa, Rosón i Rodríguez Sahagún, i els quatre membres de la Junta de Caps de l'Estat Major, els tinents generals Emiliano Alfaro Arregui, Ignacio Alfaro Arregui i José Gabeiras Montero i l’almirall Luis Arévalo Pelluz. Quan Francisco Laína posa la gravació de la conversa entre Tejero i García Carrés, en què aquest diu que Armada va anar al Congrés perquè el que volia era “una poltrona” i que “igual podia entrar en un govern amb socialistes i comunistes que en un d’una junta militar que presidiria ell”, el rei es tapa la cara amb les mans i es frega els ulls amb un mocador.
La tendència general del debat a la Junta de Defensa Nacional d'Espanya és trobar una solució per no haver de jutjar els generals colpistes. El president Suárez veu que perd la discussió perquè “prou problemes tenim per jutjar ara alts caps de l’exèrcit”. Suárez, dirigint-se a Gabeiras, cap de l’estat major de l’exèrcit, li ordena la immediata destitució del general Armada, segon JEME, “i demà el ministre de Defensa decidirà si el deté o no”. “No, Armada no! –diu Gabeiras mirant el rei– Armada no!” Suárez respon intempestivament: “General Gabeiras, no miri el rei, miri'm a mi, que li estic donant una ordre!” La posició ferma del president Suárez fa que es portin a judici i es condemni a penes de presó els actors principals del cop d’estat, tot i que no tots. Per a aquest relat he fet servir referències d'Anatomía de un instante, de Javier Cercas, i La gran desmemoria, de Pilar Urbano.
Hi havia un conflicte entre dues rebel·lions: una en marxa de Tejero i Milans, que pretenia que una junta militar governés Espanya, i una de més política en incubació, que pretenia que un govern de coalició de totes les forces polítiques –presidit per un general– estabilitzés Espanya, que patia llavors un terrorisme d’ETA desfermat, un inici dels governs autonòmics que en la visió d’alguns militars portava al “trencament d’Espanya”, i una crisi econòmica profunda. El xoc fa que cap de les dues rebel·lions triomfi. La precipitació de la rebel·lió militar, amb els tancs al carrer a València, fa inviable el cop d’estat més polític, i també més lent, planejat per Armada. La dimissió del president Suárez va salvar l’Estat, va deixar els colpistes sense enemic immediat. Les paraules del president Suárez en la seva dimissió (“Me’n vaig perquè no s’interrompi aquest sistema de llibertats pel qual he patit un gran desgast”) van ser premonitòries. En aquesta dimissió hi va tenir una raó decisiva la desafecció del rei envers el president Suárez.
La responsabilitat política del cop d’estat està en els que el van executar, però no menys en tots els que no van aturar els processos quan era possible i van animar i atiar els que proposaven solucions senzilles, que no resolen mai res.
És una opinió personal, potser no compartida, però el millor president de govern d’Espanya al segle XX ha estat Suárez, pel que va fer –ajudar de manera determinant a portar la democràcia– i el que no va deixar fer –que triomfés el cop d’estat–. L’Estat no el va tractar com es mereixia. A Espanya aquesta és una constant històrica.
Mai surt tot com volem i les conseqüències del cop d'estat encara les patim. La Loapa, la llei d’harmonització autonòmica, les dificultats en el desenvolupament de l’Estatut català, i possiblement els GAL, en van ser males conseqüències, no només per als catalans, sinó per a tots els espanyols.