06/07/2023

23J: què ens ha de preocupar?

4 min
Una persona escull el seu vot en un col·legi electoral de Barcelona el 2019.

Em preocupa veure, sovint en persones del meu voltant però també en diversos llocs d’Europa, actituds de desorientació i de pessimisme respecte al futur econòmic i social, i mostres de desencís per les actuacions polítiques. No hi ha cap dubte que aquest pessimisme està a l’origen de l’actual augment de les confrontacions, dels aldarulls, i de les manifestacions violentes. També és causa de la reducció de la participació electoral i de la manca d’esforços per aconseguir acords i pactes per millorar la convivència. Afecten tota mena de persones, però molt especialment els més joves. Vull comentar aquesta realitat, ara que ens trobem davant d’una convocatòria electoral no esperada, quins resultats segur que estaran molt influïts per aquestes actituds.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

1. Una petita lectura històrica. Podríem dir que durant els darrers cent anys hem conviscut amb quatre models polítics, en el camp de les ideologies, i més concretament en les confrontacions entre llibertat personal, desigualtat i pau social. Retrato de forma molt simplificada els quatre models: a) comunisme (igualtat decretada i imposada, activitat planificada, i absència de llibertat); b) socialisme (reducció de desigualtats en un mercat obert i en una vida lliure, però amb regulacions i redistribució de recursos a través de la fiscalitat i de mesures conegudes com l’estat del benestar); c) capitalisme (mercat lliure basat en la iniciativa privada i la competitivitat, correcció dels grans excessos, però amb gran respecte per l’autonomia personal, i acceptant fortes desigualtats), i d) ultraliberalisme (eliminant límits a la llibertat tant en la regulació dels mercats com en les relacions de convivència, i donant una il·lusòria confiança a l'autoregulació i a la responsabilitat de les persones i les organitzacions econòmiques).

És clar que el model a) ha tingut molta vigència, però va anar quedant desacreditat i només s’ha aguantat a base de règims molt autoritaris o dictatorials. El model d) ha tingut unes conseqüències insuportables en el creixement de les desigualtats, tant de rendes o de riquesa com d'oportunitats per a les persones. És de difícil sostenibilitat.

Els models b) i c) són els que de forma majoritària han estat presents en molts dels països europeus al llarg del segle XX, i han coincidit amb períodes del creixement del PIB, amb augments del benestar, i amb disminució de les desigualtats entre persones i entre països. És evident que hi ha excepcions, però ningú pot negar aquest punt de vista històric i, per tant, hauríem de tenir preferència per governs o bé de caràcter socialista de centreesquerra o d’un capitalisme moderat, si no de coalicions entre tots dos. Jo no he amagat mai la meva preferència pel b), però valoro també les polítiques dels de tipus c), i encara més els que he vist, presidits per coalicions àmplies entre aquests dos tipus d’ideologies. 

2. Perspectives i orientacions. Les meves previsions per als propers anys, i les properes cites electorals, són variades, però en comento ara només un parell que crec bastant preocupants. 

Temo la possible arribada de governs del tipus d) o de coalicions de caràcter c) + d). Crec que les experiències de neoliberalisme viscudes aquestes darreres dècades ens poden fer pensar que ara podríem destruir una bona part de les millores en el benestar i la convivència tranquil·la que va suposar la segona meitat del segle XX. Una polarització cap a una extrema dreta podria destruir aquestes millores i, a més, fer renéixer i alimentar orientacions del tipus a) que havien ja evolucionat cap a la moderació. Tornaríem a viure temps ja coneguts i no desitjables, que ja comencen a aparèixer i que tenen com a resultats confrontacions socials fortes i fins i tot amb enfrontaments bèl·lics.  

En segon lloc, veig que als problemes socials que ja teníem s’hi han afegit ara uns nous reptes, ecològics, energètics, sanitaris o digitals, que incrementen molt la urgència d’actuacions públiques i que suposen la necessitat de més recursos financers per poder augmentar les inversions o millorar molts serveis. Els pressupostos públics no estan en condicions de respondre a aquestes necessitats i, per tant, poden sortir propostes com d’augments d’impostos, d’increment de l’endeutament públic o d’una major presència del sector econòmic privat en l’esforç per fer-hi front. La reforma fiscal pot ser útil sempre que no sigui un simple increment general, sinó que suposi també una millora del caràcter redistributiu del sistema, amb més pes sobre els grans patrimonis. L’augment de l’endeutament és perillós, ja que disminueix la qualitat i la solidesa de les finances estatals i, a més, suposa traslladar cap als nostres fills i nets el pes de resoldre els nostres problemes actuals. I la tercera hauria de suposar un fort augment de col·laboració publicoprivada; és a dir, fer que l’activitat empresarial no tingui només la finalitat del benefici per als accionistes sinó una major implicació en tasques de responsabilitat social.

Cal tenir en compte tot això, primer, a l’hora d’anar a votar i, després, a l’hora d'acceptar que ens caldrà una revisió de la nostra actual organització social i política.

Joan Majó és enginyer i exministre
stats