Al final s'ha acabat sabent tot
Al final Rajoy va comparèixer per justificar que se n'anava al futbol. Però, sobretot, per regalar-nos una giragonsa insuperable: 1) negar un rescat que ha existit i 2) afirmar que ha estat ell qui ha evitat un rescat que ha existit. Bé, però això és propaganda barata desemmascarada visitant l'hemeroteca, un indret amb la terrible crueltat de la memòria. El 28 de maig Rajoy va dir: "No hi haurà un rescat de la banca espanyola". O va mentir (i és un mentider) o no tenia ni idea de la realitat (i és un inútil). El setembre del 2008, ZP havia dit: "Espanya potser té el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional. Ha tingut un marc de supervisió reconegut internacionalment per la seva qualitat i pel seu rigor". O va mentir (i és un mentider) o no tenia ni idea de la realitat (i és un inútil).
El més important de la compareixença de Rajoy, però, és que ha servit per completar un trencaclosques que no sabíem de quantes peces constava ni en coneixíem el dibuix final, i que hem hagut d'anar descobrint a mesura que l'anaven fent. Resumit seria que per anul·lar Catalunya i Euskadi van inventar-se una irreal Espanya autonòmica que els partits van convertir en una font de poder particular paral·lel on col·locar milers d'estómacs agraïts. Allà, autèntics sàtrapes van aconseguir el control polític de les caixes locals i van convertir-les en instruments de poder i en màquines de finançar capricis impossibles creats amb tres objectius: 1) la megalomania personal, 2) comprar vot captiu i 3) crear un volum de negoci prou alt i variat per poder generar comissions que anaven tant a les butxaques particulars com als comptes corrents dels partits. El que passa és que van tenir tan poca mesura que van acabar assecant la font. I d'aquí els plora la criatura, que amb els comptes controlats per professionals, ara sí que se'ls ha acabat la festa. De moment o per sempre?
