L’Escola Catalana, un exemple i un referent
Els mestres sempre han estat un dels pilars de la societat moderna. A Catalunya, específicament, els mestres van ser un dels pilars de la transformació social i política del país, d’un país d’analfabets i de classes socials estratificades. El sistema educatiu català va protagonitzar a partir dels primers anys del segle XX un gran procés de transformació. Un grup de pedagogs amb una extraordinària formació van introduir i impulsar una nova manera d’entendre l’ensenyament, la llavor del que uns anys després, superat el parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, ha de convertir l’Escola Catalana en una de les més avançades d’Europa, en un referent internacional.
La immersió lingüística, que tant enerva els dirigents de Ciutadans, només és una part de l’Escola Catalana. La immersió, finalment, només és un mètode, exitós, per garantir l’aprenentatge d’almenys les dues llengües oficials i implementar progressivament una tercera. L’Escola Catalana va molt més enllà de la llengua vehicular, ha estat històricament un baluard de la modernitat. El paper dels mestres hi ha estat determinant. Perquè han educat en valors democràtics, de progrés social, de justícia i d’igualtat. L’actual escola és hereva d’aquella Escola Catalana que té les seves arrels en els primers anys del segle XX, quan una majoria de la població vivia en l’obscurantisme i amb un sistema de valors, heretat del passat, als antípodes de la Il·lustració.
Aquest és el motiu que explica l’animadversió dels falangistes contra els mestres, en general, i l’Escola Catalana, en particular. Els falangistes sempre havien considerat l’educació un problema. I els franquistes s’hi van abraonar de valent. Els càstigs contra la comunitat educativa es compten, quantitativament i qualitativament, entre els dels funcionaris més represaliats a la Guerra Civil i per la dictadura franquista, de llarg. En van perseguir i assassinar desenes de milers. El motiu era molt simple: els mestres eren un col·lectiu majoritàriament progressista, com ara, i el franquisme –com el falangisme abans– els considerava responsables d’haver inoculat en la societat i el jovent l’epidèmia republicana. Pretenien, doncs, un càstig exemplar que atemorís davant qualsevol nova temptativa.
Tants anys després tornem a constatar un atac despietat contra mestres i professors, contra l’Escola Catalana. La quantitat de falsedats que s’han dit contra l’Escola Catalana fa feredat. Aquells que tenen com a objectiu arruïnar la convivència, que malden per fracturar la societat, que anhelen crear problemes on no n’hi ha, de fa anys que proven de dictar als mestres com i què han d’ensenyar. Però en els darrers temps hem vist com s’ha fet un pas més, hem vist com ara criminalitzaven els mestres pel seu compromís amb la pau i la democràcia, com els posaven en el punt de mira, com els assenyalaven un a un, ja fos a la Seu d’Urgell o a Sant Andreu de la Barca o a tantes altres poblacions; com els processaven i com un govern espanyol (en aplicació del 155) aprofitava l’absència de Govern a Catalunya per arremetre contra aquest col·lectiu. Mai no hem sentit els furibunds detractors de l’Escola Catalana i els seus mestres fer propostes per millorar les condicions en què treballen els mestres, per millorar les instal·lacions o per millorar, en general, els recursos al servei de la comunitat educativa i, per tant, dels nostres fills i filles. Res. Tot el que els ha preocupat és la llengua i ara, descaradament, intervenir directament en la metodologia i els continguts.
Avui, més que mai, demanem a la comunitat educativa que estigui orgullosa de la seva història, de tot el que representen. I al govern de Catalunya, i en particular al conseller Pep Bargalló, un home bregat i que coneix perfectament la realitat educativa del nostre país, que defensi sempre els nostres mestres, a tots i cadascun d’ells, que estigui sempre al seu costat i que vetlli per una educació de qualitat i per a tothom.
