Cañardo guanya la Volta a Catalunya (1936)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn un ambient d’apoteosi va acabar la divuitena Volta Ciclista a Catalunya. De Vilafranca a Barcelona el pas de la caravana fou una mena de viatge triomfal. A les costes de Garraf, a Gavà, a Castelldefels, els banyistes de les platges es precipitaren a la vora de la carretera; la presència de tota aquella jovenalla, sense altre vestit que el sumaríssim vestit de bany, animant i aplaudint els ciclistes, componia una nota de color, d’un paganisme dominical i esportiu, tan ple de gràcia i d’alegria, que hauria desarmat el propi senyor Rucabado [periodista conservador]. A Montjuïc l’espectacle s’imposava per altres mitjans. La grandiositat pura i simple d’una multitud immensa, amb aquest to major que Barcelona sap donar a les grans concentracions ciutadanes. Tal com estava previst, la cursa va decidir-se en les set voltes sobre l’asfalt del Parc. No costa gaire imaginar-se, doncs, l’expectació i la nerviositat que va apoderar-se del públic. L’ansietat popular va encomanar-se a la mateixa tribuna oficial, i així poguérem veure un singular espectacle: l’alcalde de Barcelona, els consellers de Finances i de Governació, drets, neguitosos, seguint amb el rellotge als dits l’avanç que, segon per segon, Cañardo guanyava sobre Bonduel. En els seus darrers instants, tot l’èxit de la Volta Ciclista repercutia, i era recollit d’una manera viva i directa per les primeres autoritats del país. És per això que quan Cañardo, vencedor, fou portat triomfalment davant la tribuna, l’efusió amb què el felicitaren l’alcalde de Barcelona i els consellers de la Generalitat ultrapassava, de bon tros, les obligacions que el protocol preveu per a aquests casos. La sort no ha volgut que la brillantíssima festa de diumenge al matí fos coronada, a la tarda, per una victòria del F.C. Barcelona. ¡Què hi farem! Les grandeses i les misèries de l’esport neixen d’aquests contrastos, però el que aquí voldríem recollir més que una comparació de resultats tècnics,és aquesta meravellosa vibració, feta de vitalitat, d’alegria i d’optimisme, que diumenge va commoure tot Catalunya. Ningú que vulgui ésser home del seu temps no pot desconèixer o menysprear el fenomen esportiu, joiosament popular, que electritza les multituds de la nostra època i els dóna un sentit, un caràcter i un accent especial. Per això si ens hem ocupat amb tanta simpatia i tant d’interès d’aquest tema al qual durant vuit dies hem dedicat les nostres cròniques no ha estat pas, simplement, per motius literaris. Crida molt més la nostra atenció el contingut humà que s’amaga al fons de la cridòria esportiva. Tots els camins són bons per descobrir i posar de relleu un aspecte més de l’ànima del nostre poble.
