20/07/2019

Catalunya, Madrid i la competència fiscal

3 min

El món és ple d’autoritats fiscals: internacionals -com la UE-, estatals, subestatals o locals. Aquestes autoritats no viuen aïllades sinó que són interdependents: els ingressos nets d’una autoritat depenen de les transferències que ha de fer arribar o que li arribaran d’una autoritat superior. També del comportament de les autoritats veïnes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dins d’aquesta realitat, les autoritats fiscals es mouen entre dues desiderates: la de màxima autonomia en el desplegament de la seva estructura fiscal i la de coordinar-se -també en diem harmonitzar- amb altres autoritats per impedir efectes negatius de la interdependència. Amb la primera es persegueix que la hisenda pública sigui un bon instrument per impulsar el model de societat que volen els ciutadans. Amb la segona es pot pretendre evitar, per exemple, el replegament del finançament de la unitat superior quan s’augmenta la pressió fiscal a la inferior, o la competència fiscal entre autoritats veïnes per atraure activitat econòmica.

En aquest article em concentraré en la competència fiscal i en el cas de Catalunya dins del context espanyol.

Per raons fàcils d’entendre, els catalans hem sigut històricament molt partidaris del primer principi, el de màxima autonomia, i molt poc del segon, el de l’harmonització. Em pregunto si no hauríem de ser més flexibles. La raó és ben senzilla: en el context espanyol el nostre competidor principal és Madrid, i en les condicions presents la competència fiscal amb Madrid no la podem guanyar, ni tan sols neutralitzar. Madrid juga amb l’avantatge de la capitalitat o, més ben dit, amb la voluntat política de fer de Madrid, encara més, la gran capital espanyola. Només cal assenyalar que aviat Madrid estarà connectada per AVE amb totes les capitals de província, mentre que no hi plans ni de connectar Barcelona i València. Certament, hi ha una infraestructura de competència estatal, gens negligible, de disponibilitat gratuïta i de naturalesa essencialment perifèrica: els camins de ronda. Qui no es consola és perquè no vol.

Si a sobre hi afegim la construcció d’una imatge de Madrid com a paradís fiscal, l’avantatge competitiu s’accentua enormement. Remarco el terme imatge. Les diferències en l’IRPF, patrimoni i successions són reals però no espectaculars. Així i tot, la imatge de paradís fiscal de Madrid s’està consolidant i té un efecte en l’atracció de recursos potencialment molt perillós per a Catalunya. Em costa imaginar que algú se’n vagi a viure a Madrid esperant el moment de rebre una herència. Tampoc crec que importi gaire. Però no em costa gens imaginar-me una multinacional decidint on ha de situar un centre d’innovació tenint en compte un indicador de tractament fiscal dels seus empleats. I això importa molt. Ens agradi o no, i estigui justificada o no, la reputació té molt pes. ¿Podríem eliminar aquest efecte posant la nostra pressió fiscal al mateix nivell que la de Madrid? Podríem, i potser algun dia ens hi veurem abocats. Però seria una política dolorosa, ja que el sistema de finançament -el que ens arriba des de dalt- ja compta, sense dir-ho, que cobrirem les nostres necessitats augmentant la pressió fiscal per sobre de la norma. I seria una política probablement perdedora perquè les opcions competitives de Madrid continuarien sent superiors. ¿No seria millor cercar una sortida per la via de l’harmonització coordinada i evitar així que Madrid practiqui polítiques fiscals que ella es pot permetre i els altres no?

Vull advertir que les observacions que estic fent sobre la comparació Catalunya-Madrid són condicionals al marc espanyol. En l’europeu, Madrid no és cap paradís fiscal perquè els marges d’autonomia fiscal són petits i, per tant, el factor dominant és la legislació fiscal espanyola, que en molts aspectes -per exemple, l’atracció o recuperació de talent de tota mena- no és gens competitiva. En igualtat d’altres condicions, Portugal o Itàlia són més atractius.

És natural que tinguem prevenció a l’hora d’animar moviments harmonitzadors. Cal anar, ho reconec, amb cura. Però alhora cal limitar l’escàndol fiscal de Madrid. Això ja no és jugar a futbol en un camp que no és pla: és competir per escalar una paret, amb la petita diferència que els uns pugem i els altres baixen. Com a regla d’actuació podríem fer el següent experiment mental: si un moviment harmonitzador es promogués des de la Unió Europea, ¿el consideraríem legítim i acceptaríem la pèrdua de sobirania que comporta? Si és que sí, també tindria sentit acceptar-lo si la implantació fos en el marc espanyol.

stats