Les Corees i la diplomàcia de l’esport
La celebració dels XXIII Jocs Olímpics d’Hivern a la ciutat sud-coreana de Pyeongchang està oferint una nova mostra de com funciona la diplomàcia a través de l’esport. Gairebé tot l’esforç s’ha concentrat en la inauguració i en la desfilada de les delegacions, que Corea del Sud i Corea del Nord han compartit sota una sola bandera. Un gest impensable fa poc, vista l’escalada de tensió dels últims anys. L’acostament inclou també l’entrada en competició de l’equip coreà, simplement coreà, en el torneig femení d’hoquei gel: l’integren jugadores de les dues bandes del paral·lel 38.
No és el primer cop que l’esport actua com a vehicle diplomàtic per acostar països o estats enfrontats o dividits. Des de l’Índia i el Pakistan amb el criquet als anys 50, 60 i 70 o la Xina i els Estats Units amb el tenis taula als anys 70 fins a, més recentment, Turquia i Armènia amb el futbol, els EUA i Cuba amb el beisbol, o els EUA i l’Iran amb la lluita, els exemples són nombrosos. També hi ha hagut ocasions en què l’esport ha sigut un bàlsam momentani, sobretot per al país més feble: és el cas de partits en Mundials de futbol com l’1-0 de l’Alemanya Oriental sobre l’Alemanya Occidental (1974), l’eliminació anglesa a mans argentines (1986) o el 2-1 de l’Iran als Estats Units (1998).
Es tracta, un cop més, de la confirmació de com és d’important el soft power, el poder tou o poder transversal, en contraposició al poder tradicional, el que s’exercia per coerció o per pagament, per les armes o pel comerç. El sof t power, l’ús d’elements sobretot culturals (música, cinema, videojocs) per influir en els altres, el va teoritzar l’expert en geopolítica Joseph Nye als anys 90 a Harvard. Hollywood, la música (pop, rock, jazz...), els texans, la coca-cola o les hamburgueseries ja s’havien mostrat com a eines d’extensió massiva d’una manera d’entendre el món.
A mesura que aquestes eines han arribat arreu, ha sigut l’esport qui ha pres definitivament el seu relleu i qui ha permès reversionar el concepte: és el terreny on més persones arreu del món poden compartir emocions i, per tant, el que genera més opcions de començar a entendre’s i de permetre que entri en joc la política.Sense caure en la ingenuïtat -en l’esport i la cultura també hi ha poderosos interessos econòmics-, es tracti d’un hit musical, un refresc o una pilota, la clau és que l’instrument no sigui una arma.
