La fi del relat

Divendres em truca una bona amiga independentista que viu a Sitges, l’Anna. “Però què fan amb una DUI? Estan bojos?”, em diu. Li dic que no l’entenc. Que hauria d’estar contenta, va votar sí l’1-O. Em respon que ho va fer per indignació, però que està en desacord absolut amb una DUI. Parlo més tard amb el Carles. Metge. De Barcelona. Sobiranista, gran lector, parlem sovint de política. Està molt enfadat amb la DUI. Li recordo que va anar a votar. I em diu: “Sí, però no vull unilateralitat”. La Mercè, una amiga de la meva dona, igual.

Em pregunto: com és possible?, ¿com és que hi ha tanta gent que va defensar el referèndum unilateral però no la declaració?, ¿pensaven de debò que era només per aconseguir suports o carregar-se d’arguments?

Felicito els sobiranistes que van construir aquest sil·logisme: indignació és igual a dret a decidir, i dret a decidir és igual a independència.

Això els va permetre portar gent no independentista fins a una declaració unilateral. Tal qual. Calculo que un milió de persones.

Però el sil·logisme és fals, perquè són tres coses ben diferents. Hi ha moltes maneres de canalitzar la indignació, no cal sortir de la Constitució. El dret a decidir també es pot aconseguir amb altres propostes polítiques, no només independència. I, sobretot, independència no vol dir necessàriament unilateralitat.

Aquest fals sil·logisme era possible en un relat. Però quan el relat s’ha encarnat en forma de DUI molts s’han adonat de cop i volta que estaven donant suport a un desenllaç que no desitgen.

Veurem si a les eleccions del 21 de desembre hi ha coalició de partits sobiranistes. Ho veig difícil perquè el relat s’ha acabat. Tenen deu dies per fer coalicions. En aquest cas, necessitaran un nou relat. Però tinguin en compte els guionistes que aquest cop molta gent voldrà saber abans quin és el final previst. I, sobretot, si es pot dur a terme.