'Dimitir: sí/no', carta a Josep Antoni Duran i Lleida
Aquests dies estem veient gent que es queda i gent que plega. I llavors hi és vostè, la tercera via, el sí/no de les dimissions. La pregunta també és doble: vol que Duran i Lleida amenaci amb la seva renúncia? Sí. En cas afirmatiu, vol que aquesta renúncia es faci efectiva? No.
Acabem d’enterrar una d’aquelles frases que es repetia tothora a les tertúlies: “En aquest país no plega ningú”. Ara, de cop, ha començat a plegar tothom, com si s’haguessin d’expiar vells pecats. En una setmana en què les dimissions s’han succeït en cadena, vostè -que sempre és el més llest de la classe- ha aconseguit acaparar totes les portades sense ni tan sols haver de dimitir. Només deixant anar l’amenaça. A veure qui es posava nerviós i qui se n’alegrava.
A Catalunya hi ha dos tipus de persones: els que el tenen com l’última esperança per frenar el procés i els que el veuen com l’únic obstacle per declarar la independència. I tots haurien de voler que vostè no dimitís. Els motius del primer grup són evidents: són els màxims representants del nopassaresisme, formen part de l’elit empresarial catalana i de la vella guàrdia política de Madrid. Es mouen amb comoditat en l’ambigüitat controlada i ara veuen que les coses se’ls podrien escapar de les mans. Que vostè continuï els deixa més tranquils. Pensen que el que espatlli en Mas sempre ho podrà arreglar en Duran.
Però el segon grup, els partidaris que les coses canviïn i que, més tard o més d’hora, Catalunya pugui esdevenir un estat independent, també haurien de voler que vostè continués exercint el seu paper de mosca collonera del sobiranisme. Perquè els bons semblin més bons, algú ha d’interpretar el paper de dolent. Fixi’s, si no, en el Barça, com ha perdut motivació fins a arribar a tocar fons en la primera temporada sense Mourinho. L’independentisme, sense vostè, senyor Duran, es relaxaria i el procés, aleshores sí, estaria amenaçat de mort.
Modestament, li demanaria, doncs, que no abandonés el barco i que continués interpretant la mateixa melodia de l’Espanya confederal, que al capdavall era la màxima aspiració que històricament havia tingut Convergència per a Catalunya. I que ho fes amb aquell punt d’amargor que se li intueix, com si el món no hagués sigut just amb el seu talent, com si Jordi Pujol, Artur Mas i, per extensió, la resta de catalans li estiguéssim en deute.
No tinc record de l’última vegada que se’l va veure somriure. Tot plegat, qui sap, pot tenir una explicació més prosaica de la que ens pensem: la síndrome del còlon irritable, que li provoca un dolor abdominal crònic “emprenyadoríssim”, com vostè explicava a l’ARA el 2011.
P.D. No tinc record de l’última vegada que se’l va veure somriure. Tot plegat, qui sap, pot tenir una explicació més prosaica de la que ens pensem: la síndrome del còlon irritable, que li provoca un dolor abdominal crònic “emprenyadoríssim”, com vostè explicava a l’ARA el 2011.
